Cristiandat

La Cristiandat constitueix el fonament de l'Europa medieval des que l'any 380, amb Teodosi, la religió cristiana va ser declarada religió oficial a tot l'Imperi Romà i tota persona nascuda sota el domini de l'Imperi era batejada d'ofici i esdevenia alhora súbdita de l'estat i súbdita de l'Església.

Més enllà de totes les particularitats locals, la cristiandat era un fet civilitzador que abastava un immens àmbit geogràfic amb tota la població que hi vivia. Es tractava d'una realitat religiosa, social, política i cultural que determinava totes les formes de la vida en el més ençà i totes les formes de la vida que hom podia esperar en el més enllà, ja que donava raó i regulava una i altra dimensió de l'existència. El conjunt de trets socials, culturals i religiosos específics de la cristiandat s'articulaven com a sistema i oferien una potent cosmovisió comuna. La simbiosi entre el poder polític i el religiós situava la institució eclesial com a eix i centre de tot el sistema. L'Església, en efecte, era una mediadora indefugible entre subjectes físics i polítics, entre el subjecte religiós i Déu, i determinava les veritats que hom havia de creure i les normes últimes que hom havia de seguir.

La cristiandat medieval era un món sense esquerdes aparents i destinat, en el pla diví, a estendre's i a imposar-se com a forma natural d'organització de la societat humana. Tanmateix, la cristiandat real patia tota mena de tensions i de contradiccions internes, com ara enfrontaments i guerres entre prínceps cristians, o entre el poder civil i l'eclesiàstic, alhora que havia de fer front a importants amenaces externes, com l'expansió de musulmans i tàrtars. En aquest context, apareixien iniciatives i grups (com ara els beguins o els franciscans espirituals) que clamaven per una reforma de la cristiandat i de les seves estructures; molt sovint es tractava de grups que advocaven per un retorn als orígens evangèlics de pobresa i de simplicitat.