Totes les condicions que Evast desitjava en la seva muller eren en...

Instàncies de l'anotació
Un sacerdot oficiant un casament.

Al segle XIII, encara era freqüent la celebració privada del matrimoni, sense intervenció de cap ministre de l'Església, perquè només era preceptiu el consentiment dels dos contraents; la cerimònia, que s'acostumava a celebrar en edificis civils (especialment a la casa de la núvia), consistia bàsicament en els mots de donació mútua, anomenades paraules de present, que podien pronunciar els nuvis o alguna altra persona (no necessàriament un sacerdot); hi podia haver també intercanvi d'anells i bes.

Progressivament es va anar generalitzant el costum de rebre la benedicció eclesiàstica en un acte complementari de l'anterior anomenat casament en faç d'església, celebrat a les portes del temple, que podia continuar a l'interior amb una missa (Batlle-Vinyoles 2002: 92-98; Baucells 2004-2007: I, 703-706).

És aquest segon tipus de celebració la que es descriu en les noces d'Evast i Aloma, i és indicativa de la voluntat de Llull de remarcar la natura sagramental de l'acte. En aquesta mateixa línia, l'al·lusió que es fa a la gràcia divina que obtenen els contraents (§ 9), remet a la concepció del matrimoni com a mitjà de santificació que s'havia divulgat sobretot a la segona meitat del segle XIII, amb sant Bonaventura i sant Tomàs, enfront d'una visió reductiva, d'origen augustinià, que pretenia que el matrimoni era només un remei contra el pecat (Burman 1987: 44-48).