Un dia s’ésdevingué que Aloma donà a son fill, quan havia d’anar...

L'anècdota d'Aloma aviciant el seu fill en el menjar il·lustra narrativament el que diu el mateix Llull al capítol 60 de la Doctrina pueril (§ 3):

Amable fill, dementre que los infants són pocs e hom los acostuma a menjar sovint pa untat e ast e les altres coses, s'acostumen los infants a ésser llaminers.

(Llull 2005: 156)

També al capítol 91 del tractat dona consells en uns termes similars (§ 8):

Con l'infant és ten gran que va e corre e juga, adoncs li deu hom dar a menjar segons que ell ho requer, e no li deu hom donar a maití ne a berena sinó pa, si en demana; car per ast e per fruita e per les altres coses no poden menjar adoncs con és temps de menjar.

(Llull 2005: 252-253)

En aquest passatge del Romanç Llull fa referència a tres apàts: dos de secundaris (a primera hora del matí i a mitja tarda) i un de principal, que es fa a taula, a migdia. L'alimentació infantil diferia de la dels adults en el nombre de menjades i també en els intervals entre les mateixes.

Francesc Eiximenis, al seu Terç del Crestià (1384), mentre diu dels infants que "mengen quatre vegades lo jorn o més" (Eiximenis 1983: 62), sosté per als adults que "deu bastar a cascú menjar dues vegades lo dia al més que meng, e fer per guisa que entre aquelles dues vegades sia tal entrevall que la precedent vianda sia bé digesta" (Eiximenis 1983: 94).