Vés al contingut

Molt considerà tot aquell dia lo bisbe en les paraules que Evast li havia dites, e remembrà la noblesa e l'honrament en què Evast e Aloma…

Instàncies de l'anotació
Romanç d'Evast e Blaquerna Capítol 11 Paràgraf 3
Etiquetes
context històric
filosofia natural
medicina
ordes religiosos
virtuts i vicis
Autor(s)
Mar Manyé de Gibert

Els hàbits alimentaris del bisbe contravenen moltes de les recomanacions de la medicina medieval. El Regiment de sanitat per al rei d’Aragó, Arnau de Vilanova oferia una sèrie d’orientacions, d’entre les quals s’incompleixen les següents:

  • S’ha de menjar només quan ho mana la gana: “certa cosa és que llavors lo cors sa ha mester menjar quan manifestament ha fam” (Carré 2017: 4.1, p. 192).
  • S’ha de menjar de forma mesurada: “deu ésser lo menjar en tal guisa amesurat que el ventre no en sia agreujat” (Carré 2017: 4.3, p. 193).
  • No s’han de menjar coses diverses durant un mateix àpat: “La segona cosa […] la qual per paor del menjar no atemperat deu ésser esquivada, és diversitats de menjars en una mesa, e majorment si són delicats” (Carré 2017: 4.6, p. 194).
  • Que no s'han d'acumular ingestes d'aliments: “com entre el primer menjar i el darrer ha gran espai de temps, per la qual cosa la digestió del primer menjar començada és embargada per los menjars crus qui sus li devenen” (Carré 2017: 4.7, p. 195).

Així doncs, el mal de ventre del bisbe és el resultat d’una alimentació dolenta no només des del punt de vista moral, sinó també mèdic, que és precisament el que havia advertit Evast:

ordenament e voluntat és de Déu que hom menug per satisfer al cors segons ses necessitats, e ço que no és necessitat al cors no és de l’ordenament de Déu e pot ésser ocasió de malaltia e de mort, e és concordant amb gola, que és contra temperància (cap. 11, § 2, p. 133).

El plantejament que la golosia no només és pecat, sinó també un perill per a la salut, acompanya pràcticament totes les reflexions de Llull entorn d’aquest vici:

si tu menugues e beus atemperadament, pots haver esperança de sanitat, e si menges i beus destempradament, pots esperar malaltia i mort (Llull, NEORL I [1990 [1991]]: III, § 14, p. 81).

La mateixa reflexió apareix en diverses ocasions al Llibre de virtuts e de pecats (Llull, NEORL I [1990 [1991]]): I, § 4, p. 21; II, § 2, p. 35-37; III, § 14, p. 81; V § 2, p. 174; V, § 26, p. 220-221; V, § 34, p. 235; V, § 50, p. 269; V, § 58, p. 284. Però també al Llibre d’intenció (Llull 2013): V § 8, p. 157, i a la Doctrina pueril (Llull 2005): VII, cap. 58, § 4-5, p. 152, i VII, cap. 60, § 5, p. 157.