Vés al contingut

Edició crítica

L'edició crítica (o filològica) pretén reconstruir i fixar un text en la forma més acostada que es pugui a l'original, és a dir, al text ideal que l'autor va publicar.

Aquest tipus d'edició és el producte de la crítica textual.

Característiques

  • Es fonamenta en l'estudi, la col·lació i la classificació de tots els testimonis coneguts d'un text.
  • Interessa el text com a objecte sotmès a l'acció del temps.
  • Parteix d'una hipòtesi sobre els passos erronis que cal esmenar i que acosten el text a la lliçó original.
  • Estableix una distinció entre lliçons formals i lliçons substancials del text.
  • Se centra en les lliçons substancials del text, en el contingut més que en els aspectes gràfics.
  • Esmena aquelles lectures dels testimonis que són deturpacions respecte de l'original (el text que emana de la voluntat de l'autor).
  • Reconstrueix les lliçons autèntiques del text i mostra totes les variants dels testimonis que han estat rebutjades en l'edició.
  • Presenta intervencions de l'editor.
  • El text fixat sol partir d'un testimoni o manuscrit base sobre el qual s'apliquen les esmenes necessàries.
  • Inclou un aparat crític que ha de permetre al lector reconstruir la història del text i les operacions editorials.

Objectius

L'edició crítica permet reconstruir un text deturpat per la tradició i fixar-lo a partir de criteris científics.

El principal objectiu és restituir l'original, oferir un text net de qualsevol influència externa a la voluntat de l'autor o, en casos en què la figura de l'autor és boirosa, al producte històric emanat en un context determinat. L'editor, a partir de les tècniques de la crítica textual, ha de reconduir el text a la seva autèntica lliçó original, és a dir, al text ideal que es va publicar.

Aquest tipus d'edició assenta les bases per a la correcta interpretació d'un text que ha estat sotmès a l'acció del temps i que ens ha arribat a través de testimonis que poden presentar canvis respecte del text original.

Permet fixar un text de referència per a qualsevol persona que vulgui estudiar-lo (filòlegs, lingüistes, crítics literaris, historiadors, juristes, polítics, etc.).

És el punt de partida per a altres tipus d'edicions destinades a un públic ampli (edicions modernitzades i anotades, edicions actualitzades, traduccions a altres llengües).

L'edició crítica ha de complir tres requisits fonamentals:

  • Descriure i col·lacionar tots els testimonis coneguts de l'obra.
  • Estudiar detalladament les relacions entre els testimonis i establir una hipòtesi per esmenar els errors.
  • Donar tota la informació sobre les lliçons dels testimonis i les operacions que l'editor realitza en el text (en una nota editorial i en l'aparat crític).

Aquestes condicions han estat fixades per la crítica textual a partir dels passos següents:

I) Recensio (examen o avaluació dels testimonis)

  • Recopilació i descripció codicològica de tots els testimonis que formen la tradició directa (manuscrits i edicions) i indirecta d'un text (traduccions, comentaris, adaptacions, citacions dins d'altres obres).
  • Col·lació o confrontació de tots els testimonis de la tradició per tal d'identificar les incidències i sobretot les alteracions que presenten.
  • Examen minuciós de les lliçons que presenten els testimonis i selecció de les variants i dels errors significatius que permeten filiar els testimonis.
  • Constitució de l'stemma o establiment del conjunt de relacions de dependència entre els diferents testimonis que l'examen de variants fa emergir a partir dels errors significatius.
    • La filiació dels testimonis es representa esquemàticament amb un diagrama en forma d'arbre genealògic, en el qual cada testimoni conservat ocupa una posició en relació amb altres testimonis conservats i també amb fonts no conservades (arquetip i subarquetips).

II) Constitutio textus (establiment del text)

  • Selecció del manuscrit base i selecció de les lliçons que cal acceptar o rebutjar d'acord amb els resultats de la recensio.
  • Esmena o restauració filològica d'un text alterat per la tradició (esmena dels errors, restitució de llacunes, lectio facilior, etc.).
  • Disposició formal del text de l'edició (grafia, signes tipogràfics, etc.).
    • En la tradició editorial catalana, el més habitual és que l'edició crítica apliqui els criteris interpretatius pel que fa a les lliçons formals del manuscrit base. Ara bé, també és possible aplicar criteris de regularització ortogràfica més amplis, com es fa en la tradició italiana.
  • Disposició de l'aparat crític o aparat de variants de la tradició que l'editor no ha incorporat al text.
    • L'aparat crític pot estar integrat per diversos nivells: aparat de variants, notes d’edició i notes de comentari.

En l'àmbit català hi ha diverses col·leccions especialitzades en l'edició crítica de textos catalans antics. Vegeu els exemples següents:

► L'edició crítica s'ha d'entendre sempre com una hipòtesi, no com un producte definitiu, ja que poden aparèixer nous testimonis d'un text o es poden fer noves aproximacions textuals que modifiquin els resultats de la crítica textual. És per això que qualsevol cultura hauria de revisar periòdicament les edicions crítiques dels seus clàssics.

► La preocupació per llegir textos en una versió lliure d'errors és ben antiga. Al llarg de la història, s'han utilitzat diversos mètodes per reconstruir un text a partir de la recensio dels testimonis conservats. La crítica moderna és deutora del mètode lachmannià, introduït per l'alemany Karl Lachmann (1793-1851) en l'edició d'obres clàssiques, bíbliques i textos altoalemanys; l'aplicació d'aquest mètode en la romanística ha estat discutida per alguns filòlegs, com el francès Joseph Bédier (1864-1938), i refinada amb aportacions significatives com les de Gianfranco Contini i l'escola italiana.

► En casos de tradicions formades per un únic testimoni, l'edició crítica parteix necessàriament de la transcripció interpretativa del testimoni i de l'examen minuciós de la llengua i el contingut del text per tal de valorar-ne les lliçons. Qualsevol esmena només pot ser ope ingenii, és a dir, basada en conjectures de l'editor que es fonamenten en criteris interns com la lectio difficilior i l'usus scribendi (les particularitats estilístiques i lingüístiques de l'autor, del copista, de la zona o el moment històric en què es produí la còpia) i, sobretot, en el seu judici.

Alberto Blecua, Manual de crítica textual. Madrid: Editorial Castalia, 1983.

Sadurní Martí, "L'edició crítica". A: Víctor Martínez-Gil (coord.), Models i criteris de l'edició de textos. Barcelona: Editorial UOC, 2013, p. 65-66.

Sadurní Martí, "La reconstrucció de l'original perdut". A: Víctor Martínez-Gil (coord.), Models i criteris de l'edició de textos. Barcelona: Editorial UOC, 2013, p. 82-95.

"Edition (critical)". Lexicon SE. A Multilingual Lexicon for Scholarly Editing [recurs on-line].