Tot aquell dia anà Blaquerna per la forest depús fo partit d'Evast e Aloma...

El bosc és presentat tot alhora com un locus amoenus amb “un bell prat on hac una bella fontana sobre la qual hac un bell arbre” i com un indret perillós on viuen “bèsties salvatges” que desperten la por del protagonista. Aquest retrat ambivalent reapareix a tots els capítols que hi transcorren, al llarg dels quals tant pot ser que Llull dibuixi el protagonista a “l’ombra d’un bell arbre carregat de flors e de fruits, sobre la bella herba, prés d’una clara fontana” (cap. 44, § 1, p. 219) com que el retrati temorós, perquè “veïa lleons, llops, orses, senglars, serps e molts d’altres males bèsties” (cap. 43, § 1, p. 215).

Els sentiments ambigus de Blaquerna il·lustren la doble naturalesa dels boscos en l’imaginari medieval. La forest repel·lia i era desitjable alhora, perquè constituïa un espai per al repòs de l’ànima i la reflexió, però també un lloc salvatge, feréstec, perillós i desconegut. En el cas de la novel·la lul·liana, aquesta ambivalència apareix accentuada per la menció que fa Llull dels dos moments de la jornada: si a la nit hi ha el repòs, durant el dia té lloc la vivència activa de l’experiència.

La por de Blaquerna, val a dir-ho, també s’explica perquè és un ermità encara en procés d’iniciació. Com recorda Le Goff, aquells qui es retiren al desert-bosc es familiaritzen amb els animals salvatges fins a tal punt que figures com ara sant Antoni Abat i sant Pau Ermità converteixen l’os, el cérvol i l’esquirol en interlocutors i amics (Le Goff 1985: 63).