Les (molt riques) Hores de Ramon Llull

Categoria: 

A la tardor de l'Edat Mitjana els devocionaris particulars anomenats llibres d'hores van tenir una gran difusió entre els laics; sovint eren manuscrits d'una gran riquesa en l'ornamentació i en les il·lustracions, com Les molt riques hores del Duc de Berry (1412-16) o, en àmbit català, el Llibre d'hores de la reina Maria de Navarra (1342), amb miniatures de Ferrer Bassa i el seu taller.

Les Hores de nostra Dona i els Cent noms de Déu són dues obres de Ramon Llull que poden ser llegides en el lloc dels himnes i dels salms de l'ofici litúrgic de les hores. Aquest tipus de lectura és evident, per exemple, en un manuscrit del segle XIV que es pot definir com un autèntic llibre d'hores lul·lià. Per mostrar com funciona aquesta reinterpretació lul·liana de l'ofici diví, hem volgut rescatar aquest magnífic testimoni i posar-lo a l'abast dels lectors actuals.

Ramon Llull, fragment del retaule de la Trinitat (Joan Desí)

Ramon Llull va voler demostrar el valor universal de la seva Art aplicant el seu sistema a diferents disciplines: l’astronomia, la geometria, la lògica, la medicina, la retòrica... Totes aquestes matèries van rebre una explicació basada en el principis de l’Art que Llull va determinar amb l’adjectiu nova. Aquesta universalitat pot aplicar-se també a la devoció individual, i és precisament a aquest aspecte de l’esfera privada del cristià que es dirigeixen dues de les seves obres en vers: les Hores de nostra Dona i els Cent noms de Déu.

La primera, com posa de manifest el títol, és un recull d’himnes marians, set per a cada una de les set hores canòniques, que formen, en conjunt, un ritual setmanal (tenim, doncs, set himnes per a l’ofici de les matines, set per al de prima, etc.). La litúrgia de les hores està formada principalment per una col·lecció d’himnes i salms, i són aquests últims els que es poden substituir amb els capítols dels Cent noms de Déu.

En molts catàlegs d’obres lul·lianes, aquest text s’intitula, de fet, psalterium i dos manuscrits medievals (Palma, Societat Arqueològica Lul·liana, ms. 2, del segle XIV, i Barcelona, Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 59, del segle XV) distribueixen els seus 100 capítols en les hores canòniques. Com indica Llull en el pròleg, l’obra s’hauria de cantar amb la melodia dels salms, una imitació (més precisament un contrafactum) que ens justifica la seva aparent irregularitat sil·làbica i també ens confirma la seva direcció cristiano-litúrgica.

 

A més, en el manuscrit de Palma suara citat trobem, al costat de les Hores de nostra Dona, dels Cent noms de Déu i d’alguns altres fragments lul·lians de caràcter devocional, textos que formen part encara actualment de la litúrgia de les hores cristiana: el Càntic de Zacaries (que es pronuncia cada dia a les matines), el Càntic dels tres joves (que es recita a les matines de diumenge) i el símbol atanasià (que es recitava a l’hora prima de diumenge). El manuscrit palmesà es configura, doncs, com un perfecte breviari que conté la reinterpretació lul·liana de l’ofici diví.

Palma, SAL, 2, f. 4r

Aquesta idea ens va inspirar per preparar un volum que contingui aquest ofici de les hores lul·lià, que sortirà properament a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. En aquest volum hem reordenat els textos lul·lians de les Hores i els Cent noms segons la seva distribució setmanal i diària i hi hem afegit tots els altres textos inclosos en el manuscrit de Palma que permeten recrear aquesta litúrgia lul·liana. L’edició ha estat a cura de Simone Sari (curador i introducció filològica) i d’Anna Fernàndez Clot (regularització del text i notes), i va acompanyada dels pròlegs del Dr. Gabriel Seguí i del bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull.

El volum pretén ser un instrument per apropar-se a la pregària segons el significat que li dona Llull: Déu va crear l’home per tal que aquest pugui utilitzar les seves facultats per recordar-lo, entendre’l i estimar-lo i, a través d’aquestes operacions, lloar-lo i honorar-lo. L’oració és el canal privilegiat per assolir aquest objectiu, perquè permet la comunió perfecta entre les criatures i el seu creador «car en l’oració està la voluntat de Déu semblant a la voluntat de l’hom quan l’hom vol Déu e Déu lo vol» (Llibre de meravelles, 2017: 502).