Autoritat

L'ensenyament universitari, i gran part de la cultura escrita medieval, es fonamentava en els textos dels autors (auctores), és a dir, d'aquells que tenien autoritat (auctoritas) per a la transmissió de la veritat. Ensenyar i aprendre consistia, segons l'escolàstica, en l'exposició i el coneixement de les autoritats. Es tractava d'una nòmina més o menys establerta i tancada d'autors diversos en disciplines diverses, des de l'Antiguitat clàssica i els Pares de l'Església fins als universitaris del segle XIII. El seu ús per resoldre les qüestions que es plantegessin en cada disciplina era indefugible. Aquests procediments tendien a menysprear l'originalitat. El treball dels intel·lectuals, en general, consistia a compaginar les autoritats i a resoldre les qüestions que la lectura d'aquestes suscitava; tanmateix, l'explicació dels autors portava també al plantejament de problemes nous.

En gramàtica, les autoritats eren Priscià i Donat; en retòrica, Ciceró; en dialèctica, Aristòtil, Porfiri i Boeci; en medicina, Galè, Constantí l'Africà i Avicenna; en dret canònic, Gracià; en teologia, la Bíblia i els Pares de l'Església que la comenten, reunits en les Sentències (1155-57) de Pere Llombard.