Edició diplomàtica
L'edició diplomàtica (o paleogràfica) pretén oferir una transcripció fidel d'un determinat document, en la qual es reprodueixen amb la màxima fidelitat possible les característiques gràfiques i l'aspecte del testimoni.
Característiques
- Se centra en un únic document o testimoni.
- Trasllada la cal·ligrafia antiga als caràcters tipogràfics usats actualment, de manera que facilita la lectura del document original.
- Parteix d'un sistema de transcripció molt acurat, que pretén mostrar les característiques de l'original (tant com ho permet el sistema d'escriptura i els caràcters usats en la impremta moderna).
- És respectuós amb les característiques alfabètiques i gràfiques del testimoni i n'assenyala totes les peculiaritats.
- És respectuós amb la disposició del text en el manuscrit (puntuació, majúscules i minúscules, divisió de línies, text interlineat, marginàlia, rúbriques, etc.) i n'assenyala totes les peculiaritats.
- És respectuós amb la literalitat del text.
- No presenta intervencions de l'editor.
- Parteix de signes tipogràfics convencionals.
- Pot presentar notes, sobretot per assenyalar les particularitats de l'escriptura i de la impaginació que no es poden recollir amb signes convencionals.
Objectius
L'edició diplomàtica permet oferir una còpia fidel d'un determinat testimoni manuscrit, bé que adaptada als signes actuals i al sistema de caràcters tipogràfics de la impremta moderna.
Aquest tipus d'edició facilita la lectura de textos antics o de cal·ligrafia difícil a persones no especialitzades.
També facilita l'estudi en detall d'un testimoni concret. En aquest sentit, és útil quan, en contextos especialitzats, es volen destacar les característiques d'un testimoni concret que cal analitzar en el seu context manuscrit, a partir d'una transcripció al màxim de fiable possible.
L'edició diplomàtica s'utilitza, sobretot, per editar documents històrics i testimonis que es consideren únics, rars o que tenen un valor excepcional, a causa de la seva antiguitat, del seu valor lingüístic o perquè són testimonis d'obres literàries que corresponen a esborranys, a còpies significatives d'una tradició literària o lingüística i a còpies autògrafes d’importància destacable.
Aquest tipus d'edició també és útil en les fases inicials de transcripció i col·lació de testimonis manuscrits per a una edició crítica.
- No se separen les paraules aglutinades ni es marquen les elisions de lletres.
- No s’afegeix puntuació ni altres aspectes ortotipogràfics.
- No es regularitzen les grafies al sistema gràfic actual.
- Es manté l'ús de majúscules i minúscules que presenta el testimoni.
- Es distingeixen les diferents formes gràfiques que poden representar una mateixa lletra en diferents contextos (com ara les grafies u/v, i/j, les esses llargues i les normals, les erres llargues i les normals).
- No s'accentuen els mots.
- Es tendeixen a resoldre les abreviatures; si es fa, les lletres desenvolupades s'han de distingir de la resta de grafies, ja sigui marcant-les amb lletra cursiva o subratllat, ja sigui escrivint-les entre parèntesis.
- S'indiquen, si n'hi ha, les correccions del text fetes pel copista o per altres mans.
- Es transcriuen i es marquen gràficament o en nota tots els fragments cancel·lats i corregits.
- S'assenyalen les lliçons i/o les notes afegides a la interlínia o als marges, entre claudàtors o en nota.
- Es marquen els canvis de línia, normalment amb salt de línia, amb una barra vertical |, amb una barra inclinada / i, fins tot, amb el número de línia afegit.
- Es marquen els canvis de foli, normalment amb una barra vertical | o una barra inclinada / i el número de foli corresponent afegit entre claudàtors.
- Es marquen els calderons (¶), les creus (+) i les marques de passatge.
- No es completen llacunes ni es retoquen els possibles errors que presenta el testimoni.
Podeu trobar exemples d'edicions diplomàtiques als següents volums:
- Homilies d'Organyà. Amb el facsímil del manuscrit; edicions diplomàtica i crítica a cura d’Amadeu-J. Soberanas i Andreu Rossinyol, estudi d’Armand Puig i Tàrrech. Barcelona: Editorial Barcino, 2001 (ENC B 20).
► A diferència de l'edició facsímil, que es basa en l'ús de la imatge, aquest sistema basat en la còpia escrita presenta més limitacions a l'hora de reproduir les característiques d'un text manuscrit.
► Malgrat que pretén ser una transcripció fidel i fiable de l'original, és possible que contingui errors de còpia, condicionats pel grau d'atenció de l'editor però també pel seu nivell de formació.
► En certs contextos, sobretot quan es vol estudiar a fons un determinat testimoni, l’ús d’una edició diplomàtica no estalvia de consultar el document original i comprovar-ne les lectures.
► No existeixen unes normes unificades per a aquest tipus de transcripció de textos. Les propostes que s’usen més generalment són les que va formular François Masai en aquest article: "Principes et conventions de l'édition diplomatique", Scriptorum (1950), 4-2, p. 177-193.
► Sovint els límits entre l'edició diplomàtica i l'edició interpretativa són fluctuants. En determinats contextos, i segons els objectius, es tendeix a fer un tipus d'edició diplomaticointerpretativa o semidiplomàtica, que —com el seu nom indica— es troba a mig camí entre la diplomàtica i la interpretativa pel que fa als criteris de transcripció.
► Els criteris de transcripció de mots que s'apliquen en les edicions diplomàtiques (o diplomaticointerpretatives) solen utilitzar-se, també, quan es transcriuen passatges concrets o rúbriques de diferents testimonis en estudis sobre transmissió d'obres i en introduccions d'edicions crítiques, i quan es recullen les variants dels testimonis en els aparats de les edicions crítiques.
Sadurní Martí, "L'edició diplomàtica i l'edició interpretativa". A: Víctor Martínez-Gil (coord.), Models i criteris de l'edició de textos. Barcelona: Editorial UOC, 2013, p. 63-65.
"Edition (diplomatic)". Lexicon SE. A Lexicon for Scholarly Editing. [recurs on-line].
Anna Fernàndez-Clot (2017)