Cosmètica

La literatura misògina de tots els temps incorpora la utilització de maquillatge, tint i perfums per part de les dones com un tòpic central del seu discurs. Aquest element temàtic adquireix un relleu significatiu durant l’edat mitjana, quan els cosmètics esdevenen objecte de desprestigi. D’acord amb plantejaments bíblics com ara: “desitjo que les dones es presentin amb decència, que s'arreglin amb dignitat i discreció, no amb pentinats complicats, ni amb joies d'or o perles o vestits luxosos” (1 Tm 2,9), els Pares de l’Església i altres moralistes posteriors associen la cura de la bellesa als pecats de supèrbia, vanitat i luxúria, i la presenten com un intent de corregir l’obra creadora de Déu.

És clar, per exemple, en les obres de Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer: “La cara pintada, los ulls alcofollats e pintats ab altra figura pus gran e pus longa que no han los ulls que Déu los ha dats” (Dones, 43). Però és que també en Lo somni, de Bernat Metge (III, 10), i en l’Espill, de Jaume Roig, entre d’altres, es vituperen els cosmètics i els luxes exagerats en els pentinats i els vestits.

Llull fa explícit en diversos punts del Blaquerna (cap. 71, § 5, p. 335; cap. 74, § 4, p. 345; cap. 81, § 9, p. 386; cap. 84, § 8, p. 407-408; cap. 92, § 5, p. 440) que no és aliè a aquesta aversió. Alhora, demostra que subscriu la crítica a la utilització de maquillatge, tint i perfums al Llibre de meravelles (Llull 2011 i 2014: cap. 58, § 3, p. 300), quan posa l'exemple d'un home que “havia muller qui es tenyia e s'adobava sa cara. Aquella dona posava en sa cara tals colors, qui pudien, les quals son marit sentia quan s'acostava a sa muller”. També al Llibre de contemplació (Llull, 1913: cap. 120, § 13) fa explícit el rebuig: “Nos veem que les dones malvades e els homens vanagloriosos se pinten llurs cares e llurs cabells e llurs vestiments, per tal que es pusquen vendre a l'esgleia a obres de pecat”.