Del comiat

Blaquerna marxa cap a l’ermitatge i tota una comitiva l’acompanya fins a l’entrada del bosc. Els capítols que hi tindran lloc, que conformen la segona part del llibre II, prenen com a model narratiu el roman francès en prosa. L’ús d’aquest referent, però, ja s’anticipa a "Del comiat", que presenta un paral·lelisme clar amb el capítol 28 de la Questa del sant Graal, on un seguici també acomiada els joves cavallers quan s’endinsen en el boscatge.

No cal dir, però, que la finalitat amb què s’embosquen els personatges del roman courtois no és la mateixa que la de Blaquerna, que es proposa d’anar al "desert" —que, com és freqüent en l’imaginari medieval, queda assimilat al bosc— seguint l’exemple de sant Joan Baptista i dels sants pares. En l’aventura espiritual del protagonista lul·lià, per tant, no només hi ressona el roman francès, sinó també diverses hagiografies.

Un d'aquests models narratius hagiogràfics també és present a "Del comiat", que es construeix a partir d’un episodi de la vida de sant Aleix. Encara que els pares del sant no tenen l’oportunitat d’acomiadar-se’n, sí que es planyen de la marxa del fill. Els seus laments es poden posar en paral·lel amb els d’Evast i Aloma: el pare de sant Aleix  "ploràs molt del perdement del fill" (Rufí 1986, 73) i la "sua mare, depuis que ell se fo d’ells partits, jac davant l’autar, plorant e disent: —Així estaré en tostemps en plor entrò que eu haja recobrat lo meu fill" (Rufí 1986, 74).