Quan Fe hac reprès molt fortment Blaquerna, retornà a son plor e començà a plànyer e a cridar…

Fe es lliura a la desconsolació perquè està irada; ira, que s'ha d'entendre en el doble sentit de 'còlera' i 'tristesa' que el terme assumeix en català, occità i altres llengües romàniques (Friedlein, Diàleg [2011]: 215-228). Només així s'explica que l'enuig es combini amb plors i laments.

Blaquerna intenta consolar-la però fracassa perquè és incapaç de comprendre la font de la tristesa. El protagonista de la novel·la no s'adona que Fe no en tindrà prou amb el mèrit adquirit que li assenyala, sinó que busca la reversió de la situació desesperada en què es troba el món. Més encara, s'oblida durant el discurs d'adduir el valor de les virtuts, que en altres textos són assenyalades per Llull com els instruments necessaris per a la consolació.