Coneixement sensible
El procés de coneixement, segons la psicologia escolàstica, té lloc en dues fases: el coneixement sensible, inferior, confiat a la potència imaginativa, i el coneixement intel·lectual, superior, propi de l'ànima racional.
El coneixement sensible té lloc al cervell, compost de tres cambres o ventricles. El primer ventricle, situat darrere del front, estatja la funció de reunir les dades que proporcionen els cinc sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte); és el sentit comú (sensus comunis / vis sensitiva). El ventricle frontal també coordina les dades de fora, que ara esdevenen imatges sensibles, i les passa al segon ventricle, situat al darrere d'aquest, damunt del paladar, la fantasia, que relaciona aquestes imatges les unes amb les altres i té la facultat de produir-ne en absència de percepció sensible; a la fantasia té lloc el pas del coneixement sensible a l'intel·lectual; una altra facultat d'aquest ventricle, l'estimativa, valora com a favorables o desfavorables les informacions que li transmet la fantasia. El tercer ventricle, situat a la nuca, és la memòria sensitiva, entesa com un arxiu permanent d'imatges.
| Part anterior del cervell | Part mitjana del cervell | Part posterior del cervell |
| Sentit comú / Potència sensitiva | Imaginació / Potència imaginativa | Memòria sensitiva |
| Estimativa / Potència cognoscitiva sensible | ||
| Cogitativa / Potència deliberativa sensible |
Ramon Llull descriu aquest procés de coneixement sensible en diversos passatges de la Doctrina pueril:
E natural cosa és que l’ànima amb la imaginativa prenga tot ço que prenen los senys corporals e que ho do a l’humanal enteniment en la fantasia, qui és entre lo front e el tos, e que l'enteniment se lleu a ensús sobre la fantasia a entendre ço que li és ofert de la noblesa e de la granesa de Déu, e que la volentat am e obeesca a Déu.
(Llull 2005: 176, cap. 68 § 6)
Sàpies, fill, que l'ànima amb la imaginació pren e ajusta en comú tot ço que li oferen los cinc senys corporals, veent, oent, odorant, gustant, sintent; e ofer-ho en la fantasia a l'enteniment, e puixes l'enteniment puja més a ensús entendre Déu e àngels e les coses intel·lectuals, les quals la imaginativa no pot imaginar.
La fantasia és cambra qui és en lo paladar sobre lo front [...] On, com per algú accident açò se desordona, adoncs esdevé l'home fantàstic o ha gros enteniment o és orat.
(Llull 2005: 233, cap. 85 § 5-6)