—Bé sia vinguda madona mare Nastàsia e tots vosaltres…

Natana fa el senyal de la creu, recorda als seus familiars la kenosi de Jesucrist, i llença les “claus del convent a la colla dels parents, capitanejats per la mare Nastàsia i disposats a endur-se-la a sang i foc”, en “un dels punts de major intensitat dramàtica de la novel·la” (Badia 1981: 26). En fer-ho, Natana insisteix, un cop més, en el seu desig de martiri, la profunditat del qual queda retratada quan la jove demana ser la primera a morir. S’ha esborrat qualsevol dubte de quin és el tarannà de l’heroïna, a qui caracteritza, sobretot, el coratge. En aquest sentit, convé subratllar, d’entrada, que “Natana protagonitza una rebel·lió més valenta i agosarada que no pas el mateix Blaquerna, ja que aquest […] xoca amb uns pares ideològicament molt afins a ell” (Badia 1981: 26); sobretot, però, no pot passar per alt que la dona ideal de Llull —Natana és la versió femenina de l’heroi Blaquerna— inclou també la valentia i el coratge.