Blaquerna anava molt desirós com pogués trobar lloc covinent a fer penitència...
El joglar parla de valor en termes propis de la tradició trobadoresca i, a més, exposa la seva voluntat de compondre un sirventès. És evident, doncs, que se l'ha de considerar alhora joglar i trobador.
Llull, tanmateix, demostra repetidament la seva aversió a la finalitat mundana de la poesia trobadoresca; un rebuig que mai no es va traduir, però, en la proposta d'erradicar la lírica. Des de l'òptica lul·liana, la poesia trobadoresca s'havia pervertit, però no era en origen una activitat malèvola. El capítol 118 del Llibre de contemplació (Llull 2015-2024: 76) s'inicia recordant la intenció virtuosa amb què es va crear:
L'art, Sènyer, de joglaria començà en vós a lloar e en vós a beneir; e per açó foren atrobats estruments, e voltes, e lais e sons novells, amb què hom s'alegràs en vós.
La voluntat de Llull era, precisament, que les tècniques retòriques i prosòdiques de la lírica s'orientessin a la seva intenció originària, i la resposta que Blaquerna ofereix al joglar sembla insinuar-ho. Lluny d'intentar convèncer-lo que no escrigui cap mena de composició, el protagonista remarca la importància que el joglar conegui bé valor, "per ço que vostres paraules contenguen veritat". Blaquerna, doncs, no pretén que el joglar canviï d'ofici, sinó que vol que amb les seves composicions exalti la veritat.
La figura del joglar de vera amor, oposat al joglar cortesà, lluny de ser original de Llull, ja existia en els ambients espirituals del segle XIII (Gadea, Joglaria [2018]: 435). Evidencia aquesta presència, d'entrada, un dels referents del Blaquerna; a la Vida de sant Aleix catalana, l'autor es declara un 'joglar', que seria un joglar bo (Cingolani 1990: p. 90, vv. 79-92).
[...] per què lo preguem [a sant Aleix] tuit eixament:
que sia la sua mercè, que de mi aie jausiment,
que lo creedor pregui Déus per mi
que m’aport a bona fi,
car raó és que ho deix fer
car d’ell ma son fet joglar,
e cantador a totes gents
de la sua santa vida e sos salvament.
Perquè eu vull que mon nom sapiats:
fraire Tusson son apelats
e si entendre voleu say
de aquel sant hom vos conterai
tales noves on seran pegats
tots aquells qui escoltar ho vullats [...].
Alhora, en la creació del perfil arquetípic del joglar de Déu és decisiva la influència del referent franciscà. Tal com s'expressa a l'anomenada Llegenda de Perusa:
Veus aquí el que Francesc feia moltes vegades: quan les dolcíssimes melodies de l’esperit bullien en el seu cor, era en provençal com les cantava. I era també en provençal que ell, amb joia trobadoresca, interpretava allò que el bon Déu furtivament mormolava a les seves oïdes. Altres vegades –com jo he vist amb els meus propis ulls- recollia de terra un tronc, el recolzava sobre el braç esquerre i agafava amb la mà un altre tronc amb forma d’arquet encorbat; després movia el cos al ritme de l’arqueig sobre l’instrument improvisat, com ho fan els joglars, al mateix temps que cantava les lloes al Senyor. Tota aquesta plètora d’alegria acabava gairebé sempre amb llàgrimes, o la joia es mudava en contemplació dolorosa de la Passió de Crist. Es deixava anar en llargs sospirs i gemecs, s’oblidava del que tenia entre mans i restava absort en les coses del cel (Gamissans (ed.) 1996: p. 106).