Blaquerna eixí del palau e en son viatge recontà a l'emperador e al joglar los plors e el desconhort en què havia trobada Valor…
Blaquerna exposa el propòsit del seu ermitatge a l’emperador i formula la mateixa idea errònia que havia expressat al capítol 7: “vull més ésser entre les bèsties salvatges e els arbres e els ocells, que són sens culpa, que estar entre tants hòmens desconeixents e culpables envers lo benefici que han reebut de Déu” (cap. 7, § 5, p. 119). Des del punt de vista de Llull, no és correcte fugir del món i inhibir-se del mal i de la descreença que hi campa. Per això, en la novel·la, Blaquerna haurà de modificar a contracor els seus plans i haurà de col·laborar en la reforma de la cristiandat com a monjo, abat, bisbe i papa; només quan ja és vell pot arribar a complir el seu desig de retirar-se a una ermita.
A l’Arbre de filosofia d’amor (1298) queda clar fins a quin punt Llull considera que és equivocat el propòsit de fugir del món. En aquesta obra, el beat atribueix a unes figures al·legòriques, l’amic i les dones d’amor, un desig d’evasió similar al que planteja Blaquerna, i els personatges són durament represos per un pelegrí:
E adoncs l'amic e les dones hagren volentat que s'eixissen del món e que no esteguessen entre los homes, mas que esteguessen en los boscatges amb los aucells, bèsties e arbres, qui no fan deshonor a l'Amat. Enaixí anant l'amic e les dones en los boscatges, atrobaren un pelegrí qui venia de pelegrenació, qui els demanà on anaven. L'amic e les dones recontaren al pelegrí l'entenció per què anaven estar en los boscatges e per què s'eixien del món. Lo pelegrí reprès fortment l'amic e les dones e dix que tornassen en lo món estar amb los homes, per ço que no fossen ocioses e que l'Amat hagués servidors que s'alegrassen de ses honors e que li tractassen honrament e que de ses deshonors haguessen dolor e tristícia.