Blaquerna estec de genollons davant sa mare Aloma; amb lo seu piadós esguardament esguardava sa mare…

Davant la partida imminent del fill, la mare emmudeix d’emoció. Resta en silenci fins que Blaquerna, més fred i racional com li escau en tant que model de virtuts, comunica que se’n va. És aleshores que Aloma pronuncia un lament que constitueix un dels moments més emotius de la novel·la. Fins a aquest punt, la mare s’havia mostrat com una dona intel·ligent, tenaç i dotada d’un gran sentit pràctic. Ara, però, que s’ha d’acomiadar del fill, mostra sobretot una emotivitat humaníssima. Aquest conjunt de trets de caràcter fan d'Aloma un personatge complex i versemblant com cap altre a la novel·la.