Per virtut de Déu donat fo poder a Aloma com pogués parlar a son fill e dix estes paraules…
El lament d’Aloma per la partença de Blaquerna conté elements tipificats del planctus Mariae. Aquestes composicions narren la crucifixió de Crist a través de la veu de Maria i es van difondre per tota la cristiandat com a resultat de l’expansió del culte a la Mare de Déu que va tenir lloc al segle XII (Aramon i Serra, Estudis [1997]: 52-55). Llull, que no és aliè a la devoció a la Verge, també compon un plany de Maria, el Desconhort de Nostra Dona (1295). La comparació entre els versos d’aquesta poesia lul·liana i el lament d’Aloma permet veure quins elements del gènere recupera en el Blaquerna i, alhora, com l’adapta per complir amb les necessitats narratives de la novel·la.
D’entrada, Aloma i Maria, en tant que mares que s’han d’acomiadar dels seus fills, es presenten totes dues com a personatges humaníssims que coparticipen, respectivament, del sofriment a què s’haurà d’enfrontar Blaquerna durant l’ermitatge i del patiment a què és sotmès Jesús durant la Passió. De fet, és en aquest dolor que se centren els seus laments: Maria enumera les tortures que va patir Crist (estrofes 9-19) i Aloma els obstacles a què haurà de fer front Blaquerna. En alguns casos, a més, els patiments de l’un i l’altre són coincidents; com ocorre, per exemple, amb la nuesa: "veges com mon fill Blaquerna és bell en persona e en coratge; pensa com lo sol e el vent, la nuedat ennergrirà e destruirà la bellesa de ses faiçons" (cap. 8, § 4, p. 123-124) i "Despullat és mon fill e tot quant ha li par, / cell qui és ver senyor de terra e de mar / no ha un petit drap d’on se pusca abrigar" (13, vv. 145-147, p. 63).
A més, Maria expressa el seu neguit a través d’exclamacions i preguntes sobre la fortuna del fill, i Aloma clama: “Quan haurà fred, qui l’escalfarà? E quan serà malalt, qui el costoirà? Quan haurà fam, qui li darà a menjar? Si ha por, qui el confortarà?” (cap. 8, § 4, p. 124); un seguit d’interrogacions que, val a dir, ja havia formulat (cap. 5, § 12, p. 106). Dit això, el neguit també es pot expressar per mitjà de la plasmació del sentiment propi d’una mare dissortada, i ambdues es refereixen, d’una banda, a la solitud que els comporta el fet que els seus fills les deixin i, de l’altra, al sentiment d’impotència davant del dolor del fill.
És segurament per aquesta impossibilitat d’actuar que Maria demana l’ajut dels àngels, als quals demana que davallin: "Llevava nostra Dona les mans e els ulls al cel, / en altes vots cridava a l’àngel sent Miquel, / Serafí, Querubí, Gabriel, Rafael: / «Avallats e vejats esta mort tan cruel»" (24, vv. 277-287, p. 74); un gest que Aloma espera de la Mare de Déu: "Esguarda ça jus” (cap. 8, § 4, p. 123). En aquest sentit, Aloma expressa clarament la voluntat de despertar la pietat de Maria, i resulta que el comportament de la Verge als peus de la creu es relaciona amb aquest mateix sentiment: en el gènere plany, l’expressió del dolor de la Verge pel seu fill pretén sobretot despertar la pietat del receptor.
En aquest cas, Aloma cerca la compassió de Maria, perquè vol que tingui cura de Blaquerna: "Si el teu fill va honrar, amar, volràs tu lo meu fill guardar, defendre, amar?" (cap. 8, § 4, p. 123). En altres paraules, encomana el seu fill a la Verge, un gest que també presenta un paral·lelisme clar amb el planctus Mariae. El punt central d’aquestes composicions és la commendatio virginis, el moment en què Jesús lliura la seva mare a sant Joan: "Esguardà Jesucrist sa maire e sent Joan / ab esguard angoixós com a hom angoixant / e dix a sent Joan: «Ma maire te coman, / ella sia en ta guarda de huimés en avant»" (20, vv. 229-232, p. 70).
Finalment, en el Desconhort de Nostra Dona, Maria no està pas estàtica, sinó que crida, plora, sospira, s’arrenca els cabells, s’esgarrapa la cara, tremola i es retorça les mans, i a Aloma, Llull la retrata de genolls a terra mirant al cel, plorant i, més encara, "esmortida en la terra" (cap. 8, § 5, p. 125).