Clar fo lo temps e el sol il·luminava tota aquella selva per la qual anava Blaquerna…

L’ornitomància se solia realitzar abans d’iniciar un viatge, amb finalitats mèdiques i, com fa el cavaller del Blaquerna, per predir el desenllaç d’una batalla. La recurrència amb què apareixen els averanys al Cantar de Mio Cid evidencia que l'ús de la pràctica representat en la novel·la lul·liana era habitual:

A la exida de Bivar ovieron la corneja diestra / e entrando a Burgos oviéronla siniestra. / Meçió Mío Çid los ombros e engrameó la tiesta: / "¡Albriçia, Álbar Fánnez […]!" [A la sortida de Bivar van tenir la cornella a mà dreta / i entrant a Burgos a mà esquerra. / Mio Cid va arronsar les espatlles i va moure la testa: / "Enhorabona, Álbar Fánnez [...]!”] (Menéndez; Reyes 1999: I, § 2, v. 11-14, p. 88).

 

Al exir de Salón mucho ovo buenas aves [En sortir de Jalón va a haver-hi ocells molt bons] (Menéndez; Reyes 1999: I, § 46, v. 859, p. 160).

També al trenta-tresè conte d’Il novelino (Riquer 2000: 128-131), que explica una anècdota del noble provençal Barral des Baux (1217-1270), es pot veure que l’ornitomància era emprada per predir el desenllaç de les batalles:

I així el senyor Barral, cavalcant un dia amb la seva companyia, anava mirant aquests ocells perquè tenia por de trobar-se auguris. Va trobar-se una dona al camí, i li va preguntar:

—Digues-me, dona, ¿has trobat o vist aquest dematí ocells com corbs, cornelles o garses?

La dona va respondre:

—Senyor, he vist una cornella sobre el tronc d’un salze.

—Digues-me, dona, ¿cap a quina banda tenia la cua?

La dona va respondre:

—Senyor, la tenia al cul.

Aleshores el senyor Barral va tenir por de l’auguri i va dir a la seva companyia:

—Juro davant de Déu que no cavalcaré ni avui ni demà a causa d’aquest auguri.

Barral des Baux no és l'únic que confereix un paper decisiu a l'ornitomància. Al Policraticus, de Joan de Salisbury (I, 13), s'explica que:

Enviat de campanya, un cònsol romà, com que no li va sortir cap auspici de bon averany, va manar que fessin portar al davant uns coloms en dejú amb l’ajuda de grans de blat escampats pel camí per on havien d’anar per tal de contrarestar, si més no, la duresa de l’auspici amb l’averany dels coloms.