Clergue

Freqüentment, a l'edat mitjana, clergue vol designar una persona docta, amb coneixements de llatí i estudis, més que no pas al·ludir al seu estat de consagració religiosa. Això s'explica perquè, aleshores, els estudis superiors estaven reservats gairebé en exclusiva a clergues.

Iniciar la carrera eclesiàstica era una via d'accés segura als estudis que impartien les facultats universitàries. En rebre els diversos ordes sagrats, menors (acòlit, lector, etc.) o majors (diaconat i ordenació sacerdotal), hom quedava adscrit al clergat, amb els seus deures i privilegis. Molts clergues acabaven els seus estudis sense haver rebut els ordes majors i, en conseqüència, abandonaven la carrera eclesiàstica i podien casar-se (bo i conservant, per exemple, els privilegis fiscals de l'estatut clerical). De manera que clergue, a l'edat mitjana, no és sempre sinònim de sacerdot i, moltes vegades, fa referència només als estudis que ha seguit qui en porta el títol.