De l'hospital
La funció d’aquest capítol breu és la d’introduir els set següents, que fan palès com l’exemple del matrimoni ajuda a combatre el vici entre els seus convilatans (Pou y Martí, Visionarios 2 [1996]: 37). Del conjunt de virtuts que fan modèlics Evast i Aloma, ara destaca, concretament, la pràctica de la caritat. Evast ven la “gran casa” (cap. 1, § 3, p. 81) que formava part del seu testament i amb els diners obtinguts funda un hospital, on “foren Evast e Aloma llongament servidors dels pobres de Jesucrist”.
Si bé el cas del matrimoni és un ideal, té de fons una preocupació que va existir realment entre els habitants de les ciutats i que, més encara, va ser particularment manifesta entre els membres de l’estament de què formen part Evast i Aloma. La presa de consciència que té lloc al segle XIII entorn de la pobresa és especialment acusada en l’estament burgès i, en paral·lel amb l’acreixement de la preocupació pels desvalguts, té lloc un canvi en el sistema assistencial establert per l’Església, a causa del qual l’obligació d’ajudar els pobres passa a mans de la burgesia (Batlle i Gallart 1987).
Els hospitals a l'edat mitjana van néixer com a fundacions benèfiques en un moment en què hi havia una preocupació generalitzada pel present i el futur dels més necessitats, i van constituir una de les obres de misericòrdia més valorades al llarg del període, especialment a partir del segle XI, quan els ideals cristians de la caritat van quedar institucionalitzats.
Aquestes institucions van sorgir en totes les ciutats episcopals catalanes i no només estaven especialitzades en l'atenció i cura als malalts; generalment també s’hi cedien llits als indigents i pelegrins i s’hi repartia menjar. La gran majoria es van fundar per la iniciativa de persones piadoses i es van poder mantenir gràcies, sobretot, a l’aportació de capital per part dels particulars (Batlle i Gallart 1987).