En la forest per on anava Blaquerna havia un castell molt forts, lo qual era d'un cavaller lo qual…
El cavaller de "De fortitudo, caritat" fa justícia a les crítiques negatives que Llull havia dedicat a l'estament cavalleresc al capítol CXII del Llibre de contemplació (1271-1274):
Los cavallers foren, Sényer, posats en lo món per tal que tenguessen lo món en pau, mas los hòmens, Sényer, qui més de guerres e més de treballs meten en lo món vesem que són cavallers; cor cavallers, Sényer, ausien los hòmens e despoblen les ciutats e els castells e enderroquen les cases e les cremen e talen los arbres e les plantes e desmariden les fembres e roben los camins. E doncs, Sényer, qui és en lo món qui tant de mal faça com cavallers? (Llull 2015-2024: cap. CXII, § 15, p. 49).
Orgullós, injuriós, malmetedor i destructor, aquest cavaller encarna una inversió de l'ordre de les intencions del seu estament. Com Llull exposa al Llibre de contemplació i, sobretot, al Llibre de l'orde de cavalleria (1274-1276), la primera intenció d'un cavaller ha de ser sempre restablir la justícia entre el poble de Déu per combatre l'error i el torbament entre els homes i contribuir a la restitució de la caritat, la lleialtat i la veritat al món.
L'alt honor en què són posats els cavallers, la senyoria que tenen sobre els homes, els privilegis i les armes són només mitjans per complir la primera intenció. Així doncs, els cavallers que com el de de “De fortitudo, caritat” fan d'aquests instruments una finalitat atempten contra la primera intenció i, en conseqüència, pequen (Soler i Llopart 1989: 102).
De fet, és més aviat l'escuder qui es comporta com escau a un home d'armes, perquè s'esforça per rescatar la donzella i, per tant, compleix amb la sisena funció dels cavallers segons el Llibre de l'orde de cavalleria, que és protegir els desvalguts: "mantenir vilves, òrfens, hòmens despoderats" (Llull 1988: II. 19, 20, 21).