Eutrapèlia

La base de bona part de les especulacions de l’escolàstica sobre el joc es troba, com ha posat en relleu Glending Olson, en l’Ètica d’Aristòtil i, més concretament, en el concepte d’eutrapèlia, entesa com la facultat de divertir-se i de divertir el proïsme honestament i ordenadament. Eiximenis defineix l’eutrapèlia de la següent manera: “La setena [de les virtuts morals] s’apella eutrapèlia e és quan algú sap bé jugar, ço és alegrar si mateix e els altres e girar ço que veu e ou, quan hora és, en fets de joc alegre e sap bé jugar parlant, no faent-ne ofici així com joglar.” (Dotzè del Crestià, cap. 67) Segons sant Tomàs, és virtuosa tota acció regulada per la raó i, com que en l’eutrapèlia els moviments del joc estan dirigits per la raó, l’eutrapèlia és també un acte virtuós. La virtut lúdica de l’eutrapèlia consisteix, segons sant Tomàs, d’una banda a convertir en plaer espiritual les paraules i les obres i, de l’altra banda, a refrenar els excessos en el joc.

El plaer espiritual produït per aquests jocs honestos i sàviament ordenats és útil de cara a la relaxació de l’esperit després d’un treball intens. Des d’aquest punt de vista el plaer o l’alegria obtinguda per mitjà d’un joc honest no només era perfectament lícita, sinó fins i tot necessària. Com diu Holcot: “diu Aristòtil, IX Eticorum, que el plaer és necessari per a la vida com la sal per al menjar”. Ara bé, com que “una mica de sal és suficient per a una gran quantitat de menjar”, cal evitar en el joc els excessos, tant per superabundància com per defecte.

El joc virtuós o eutrapèlia equidista d’aquests dos extrems. La superabundància en el joc és un error perquè converteix els jocs en una finalitat en ells mateixos i traeix el seu veritable sentit de repòs reparador de les fatigues intel·lectuals. Holcot ho sintetitza molt bé en una frase sentenciosa que prové en última instància d’Aristòtil: “el descans és per al treball i no el treball per al descans.” En les versions medievals llatines i en llengua vulgar de l’Ètica d’Aristòtil els que cauen en aquesta mena de vici pel que fa al joc són anomenats “bomolocs” i el vici és anomenat “bomoloquia”. El pecat per defecte en el joc consisteix, segons sant Tomàs, a no dir ni fer mai res jocós i a no tolerar-ho en els altres. Els homes que ni tan sols toleren els jocs honestos i ordenats dels altres són, segons sant Tomàs, viciosos, durs i rústics. El vici per defecte, tanmateix, és menys greu que el vici per excés, ja que segons l’autor de la Summa Theologica és preferible fugir del foc que no pas caure en les brases, és a dir és preferible evitar els plaers del joc per un excés d’austeritat que no pas deixar-se seduir i convertir el joc en un fi vàlid per ell mateix.

Vegeu Renedo 1996