Evast demanà a Blaquerna si era just que el parador tornés el cérvol al ballester…

La resolució del conflicte correspon a Blaquerna, que conclou que no s’ha de desfer el contracte de compravenda entre el parador i el carnisser, sinó que el parador ha d’entregar al ballester els diners que hi ha guanyat. Afegeix, però, que el ballester hauria de donar una part d’aquests diners al parador, perquè, per bé que no l’hi obliga el dret humà, no oferir-li res seria faltar al dret diví. 

El veredicte final del jove serà encertat. Així ho confirmen, d’entrada, els Furs de València, segons els quals quan algú fa un contracte de compravenda està obligat a mantenir-lo. La sentència de Blaquerna s’alinea amb aquesta premissa, perquè dictamina que en cap cas el carnisser ha de tornar l’animal. A més, segons els Furs, si algú perd un esclau i un altre el troba, cal que un jutge en reconegui la propietat abans de restituir-lo, i Blaquerna insisteix que el ballester ha de provar que la sageta era seva perquè se li retornin els diners.

Sobretot, però, es pot afirmar que el jove no erra en el veredicte perquè arriba a la mateixa conclusió que el jutge de gran coneixement que s’encarrega de resoldre el cas a l’Ars brevis de inventione iuris (1308): decreta que la venda de l’animal no s’ha d’anul·lar i, a més, sosté que els diners s’han de dividir. En aquest sentit, és una mica més precís i assenyala que cal partir els guanys en cinc parts i que quatre corresponen al ballester i només una al pastor.