Llongament plorà e estec Blaquerna amb los deu Manaments, e Blaquerna dix als deu Manaments si era nulla cosa...

Quan el protagonista expressava per primer cop el seu anhel de fer-se ermità, feia referència a la voluntat de fugir d’un món que percebia com a corrupte i malvat: “vull més ésser entre les bèsties salvatges e els arbres e els ocells, que són sens culpa, que estar entre tants hòmens desconeixents e culpables envers lo benefici que han rebut de Déu” (cap. 7, § 5, p. 119).

Aquesta imatge desesperada del món la confirma amb la coneixença dels Deu manaments. Ara bé, la trobada, lluny de ratificar la seva decisió d’abandonar la societat, el porta a començar a fer-se càrrec de la necessitat de no restar impassible davant d’aquesta realitat (Llull 2016: 17).

Blaquerna fa explícita la seva voluntat d’ajudar les figures al·legòriques, que li revelen que cal que “en los prelats e en los prínceps e en los religioses” —és a dir, en tots els estaments que tenen un poder en la societat— hi hagi una presa de consciència de l’oblit en què han caigut els deu manaments i, alhora, la voluntat de contribuir a capgirar aquesta situació. El que li fan notar, en definitiva, és que des de la solitud de l’ermitatge no podrà ajudar-les. Aquesta trobada i les que seguiran, doncs, permet comprendre el recorregut posterior de Blaquerna, per a qui la vida eremítica, lluny de representar una ruptura amb el món, acaba portant al punt culminant la seva capacitat d’actuació en el els afers humans (Galent-Fasseur 2002: 31).