Multiplicà enveja e clamà's lo Novè Manament de la injúria que li han feta e luxúria, dient estes paraules...
El dècaleg s’exposa tant a l’Èxode com al Deuteronomi i, en ambdós casos, presenta més de deu imperatius. Consegüentment, les diverses confessions judeocristianes han agrupat i ordenat els manaments de maneres diferents. El beat, com la tradició catòlica i la luterana, segueix sant Agustí, per a qui el novè manament es refereix a la cobejança que engendra l'adulteri i el desè a la cobejança que engendra el robatori.
El seu origen és en l’Èxode 20,17 i en el Deuteronomi 5,21, on els preceptes es formulen amb els verbs desitjar i cobejar. Llull, encara que els expressi amb envejar, es refereix al mateix: “No envejaràs la muller de ton veí” i “No hauràs enveja dels béns de ton proïsme”. Queda clar al Llibre de contemplació (V, p. 328): “Com hom ha enveja ni cobejança de la muller de son proïsme, adoncs vol home aquella ensutzar corporalment e espiritualment”.