Quan l'escuder hac oït l'exemple, ell se partí de Blaquerna e tenc son camí…

Blaquerna és conscient dels perills que deriven del mal exemple de figures com Narpan, que corrompen les persones que tenen a la vora i que, consegüentment, contribueixen a desestabilitzar la Cristiandat sencera. Coneixedor d’aquesta amenaça, l’heroi s’encamina cap a l'abadia on es troba el fals penitent i, en fer-ho, demostra que ell ha canviat.

Blaquerna havia entrat al bosc per aillar-se d’un món que percebia ple de malícia, i ara es mostra disposat a abandonar el seu camí solitari per evitar la corrupció d’una comunitat religiosa. L’heroi, doncs, ha comprès que no ha de fugir del món, sinó que ha de prendre part en la recta ordenació de la societat i de l’Església.

El canvi demostra fins a quin punt han fet efecte les lliçons dels diversos personatges al·legòrics. De la mà de figures com ara Fe (cap. 43, § 6) i l’escuder de la donzella raptada (cap. 51, § 6), Blaquerna ha comprès que el seu allunyament d’un món corromput implica una despreocupació per la societat que atempta contra la caritat, una de les dues virtuts que ara invoca, i que és “per intenció que hom ama Déu e si mateix e son proïsme” (Llull 2013: V.3, 1, p. 143).

Alhora, gràcies als escolans que tenien por de marxar en missió (cap. 44, § 4), ha entès que per l’esperança, la segona virtut que ara li fa de guia, no ha de témer els perills d’acostar-se a Narpan, perquè: “Si tu, fill, has gran temor de mort o d’ésser vençut per tos enemics, […] adoncs est, fill, temptat contra la intenció per què esperança és; car ço per què esperança te és donada, és per ço que uses d’ella et que tu et confiïs en la ajuda de Déu”  (Llull 2013: V.2, 2, p. 141-142).