—Sényer —dix Blaquerna—, una altra llei ha Déu posada en guerra…
El darrer ensenyament de Blaquerna no és sobre els averanys, sinó sobre la cavalleria: el cavaller ha de guiar-se per la raó, però sempre acordada amb les virtuts. La lliçó està en consonància plena amb els plantejaments del Llibre de l'orde de cavalleria:
[…] en així justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e expertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen al cavaller quant a l’ànima (Llull 1988: II. 11).
En aquesta obra, no tan sols s’enumeren i analitzen algunes virtuts cavalleresques aleatòriament, sinó que hi ha tota una part dedicada a l’anàlisi i a l’aplicació sistemàtica de les set virtuts capitals dins d'aquest orde. És evident, doncs, que per al beat l’ètica cavalleresca es defineix en l’exercici de la caritat, l’esperança, la justícia, la prudència, la fortalesa, etc.
El cavaller del Blaquerna, tanmateix, confessa que abans de conèixer el protgonista no sempre tenia presents les virtuts. Més encara, reconeix que sovint pecava d'orgull i vanaglòria. El capítol 112 del Llibre de contemplació, on es ressegueixen les actituds negatives dels membres de l'orde de cavalleria, posa en relleu que els defectes que el personatge del Blaquerna reconeix en si mateix eren, segons Llull, del tot habituals en l'estament a què pertanyia (Llull 2015-2024: vol. II, cap. 112, § 16, p. 49):
Qui vol veser hòmens orgullosos, vanagloriosos, injuriosos, escarnidors, malmetedors e destruidors, guard, Sènyer, los cavallers, cor en l’ofici de la cavalleria ha més, Sènyer, d’aitals hòmens que en altre ofici.