Totes les dones volgueren elèger abadessa segona la manera en la qual havien acostumat a elèger…
Per bé que en un primer moment les eleccions d’autoritats eclesiàstiques es regien pel principi d’unanimitat, a partir del segle V l’Església va adoptar formalment el criteri que qui governa tothom ha de ser escollit per tothom (Barenstein, Electorales [2013]: 87). Concretament, la frase més reiterada entre els eclesiàstics era que les eleccions s’havien de fer segons maior vel [o] et sanior pars, és a dir, que s’havia d’imposar la voluntat de la majoria o, concretament, la de la majoria més qualificada. És un d’ambdós mètodes “la manera en la qual havien acostumat elèger” (cap. 24, § 2, p. 167) les monges; un sistema que Llull va voler reforçar, perquè podia donar resultats inadequats quan hi havia més de dues opcions (London i McLean, Voting [1992]: 23).
Al Blaquerna, qui proposa un artifici basat en l’Art per solucionar els problemes d’aquest model electoral és una dona. L’apunt és significatiu sobretot si es té en compte que una remissió explícita a dues obres lul·lianes especifica que Natana arriba a aquest nou sistema gràcies a la lectura del Llibre del Gentil i de l’Art abreujada de trobar veritat i, més encara, si s’observa que la futura abadessa no només entén i aplica l’Art, sinó que és capaç de fer-lo comprensible a la resta d’iguals. Tot plegat podria indicar que, per a Llull, “encara que físicament la dona fos considera inferior a l’home per naturalesa, no ho seria intel·lectualment, sinó que tindria la capacitat d’entendre sempre que en tingués la voluntat” (Ripoll Perelló 2016: 107).
Els problemes intrínsecs al model electoral, però també el frau i la simonia (la compra de càrrecs religiosos amb diners) feien de les eleccions eclesiàstiques una font de conflictes, i Llull no s’està de mostrar-los.
Al Blaquerna, el bisbe predecessor del protagonista renuncia al càrrec i recomana “que elegissin bisbe segons la manera e l’art d’elecció” (cap. 68, § 1, p. 319). L’ardiaca i els canonges seglars, però, sabedors que el sistema revelarà la veritat i que Blaquerna sortirà elegit, s’hi oposen. No seguir el model electoral proposat per Llull desemboca en una disputa: “Gran fo la discòrdia que fo entre los canonges per raó de l’elecció que havien fet en discòrdia” (cap. 68, § 3, p. 320).
Sobretot, al Llibre de meravelles (Llull 2017), Llull dedica un capítol sencer a l’elecció, on recull casos de simonia i de votacions on l’aplicació de la regla de la majoria fa que venci el pitjor candidat. Per exemple, hi explica que els canonges d’una església volien que fos bisbe l’ardiaca perquè era de bon llinatge, mentre que el sagristà preferia un clergue pobre, savi i sant; per “la multitud dels canonges fo elet l’ardiaca a bisbe, e lo sacrista se meravellà molt d’aquella elecció, en la qual supèrbia vencé humilitat, sensualitat vencé espiritualitat, e dret, teologia” (cap. 112, § 5, p. 532). S’esdevé el mateix quan s’enfronten un home avar i “un monge qui era hom sant e de molt bona vida”: “Aquells de l’abadia elegiren a abat l’abat qui era avar e no volgueren elegir lo monge qui era savi e ben acostumat” (cap. 112, § 7, p. 532).