Tro al sol eixit estec Blaquerna en oració; aprés mès-se en son viatge e anà tot aquell jorn...

Al cap de tan sols dos dies al bosc, Blaquerna troba “un bell palau obrat molt notablement” al portal del qual “eren escrites amb lletres d’or e d’argent estes paraules” (cap. 42, § 2, p. 208). El contrast que s'estableix entre el palau i la “gran multitud d’arbres” que l’envolten suggereix que estem en presència d'un àmbit meravellós, que entronca amb el model cavalleresc de cerca de l’aventura, caracteritzat per la contraposició entre l’indret construït, cultivat i habitat (sovint representat per un castell), i l’espai pròpiament salvatge.

En aquesta tradició, la relació entre cultura i natura no és excloent: el rei Artur, per exemple, governa la Cort, però s’endinsa sovint en el bosc per caçar i dialogar amb eremites (Le Goff 1985: 74). No és així, en canvi, en l’hagiografia: segons les idees de santedat eremítica, anar al desert representava una renúncia força radical a la cultura. L’acostament al model de la novel·la cavalleresca en aquest punt, per tant, insinua la voluntat lul·liana d’allunyar-se de l’ideal d’eremita ascètic i contracultural; una intenció que es fa més i més manifesta així que avança la novel·la.