En altes veus en plorant dix lo Quart Manament...

Els sis darrers manaments del decàleg es refereixen a la relació amb el proïsme i, consegüentment, és esperable que quan s’exposin es faci al·lusió de manera reiterada a la virtut de la caritat, perquè: “Caritat és, fill, per intenció que hom ama Déu e si mateix e son proïsme” (Llull 2013: V.3, § 1, p. 143).

En la presentació del quart, el cinquè i el setè manaments s’hi detecta, a més, una altra constant: les figures al·legòriques dels Manaments denuncien la subversió de l’ordre de les intencions: si s’obra d’acord amb els manaments que ells representen no és perquè “home haja coneixença de Déu e am Déu” (Llull 1993: 96), sinó per temor de la justícia humana; “més és temut senyor terrenal per justícia que el Déu celestial” (cap. 42, § 10, p. 212) i “Justícia puneix los lladres, mes no fa mi ésser obeït per caritat mes per temor de si mateixa” (cap. 42, § 12, p. 212-213).

L’apunt amaga també una crítica contra el dret. Aquesta ciència ha d’orientar-se a “aconseguir la pau i estendre l’amor entre els homes i cap a Déu, d’acord amb la doctrina de les dues intencions” (Amengual 2009: 210) i, per tant, no compleix amb la seva funció si els homes el segueixen només per temor de rebre un càstig.