Enteniment demanà a Fe e a Veritat de llur estament ni què havien acabat de ço per què anaren en llur viatge…
Fe i Enteniment apunten que entre els musulmans hi ha “hòmens molt savis en filosofia qui descreïen en los articles dels sarraïns” (cap. 44, § 2, p. 219) i que “molt és gran lo dubte que los sarraïns savis han en llur creença” (cap. 44, § 3, p. 220). La idea que els filòsofs de l’islam assumeixen externament la llei religiosa de la seva comunitat sense creure-hi en el seu fur intern, lluny de ser exclusivament lul·liana, era sostinguda per molts pensadors cristians contemporanis al beat.
En el cas de Llull, el plantejament incideix en la formulació de l’Art, que no està pensada “com un mitjà per a la conversió al cristianisme dels musulmans en general, sinó com un instrument per a la conversió de les elits intel·lectuals i polítiques musulmanes en concret”, que, un cop cristianitzades, “s’encarregarien de convertir la resta de la població per altres mitjans” (Ruiz Simon, Art polítiques conversió [2015-2016 (2018)]: 257). Queda clar a Lo desconhort:
N’ermità: els sarraïns són en tal estament
que aquells qui són savis per força d’argument,
no {creen=creuen} en Mafumet; ans tenen a nient
l’Alcorà, per ço car [Mafumet] no visc honestament
per què aquells venrien tost a convertiment,
si hom amb ells estava en gran disputament
e la fe los mostrava per força d’argument,
e aquells convertits, convertirien la gent.
(ORL XIX [1936]: XXVIII, 233)