Blaquerna anava per lo boscatge remembrant e amant son creador e son Déu…

Narpan és un laic que, sense renunciar al seu estat de vida, vol acostar-se a la vida penitencial. Apareix en la novel·la, doncs, un altre personatge que, com Evast i Aloma, representa l'interès dels laics per la vida religiosa que va tenir lloc a la tardor de l'Edat Mitjana.

Ara bé, si a través dels pares de l’heroi Llull oferia un model per als laici religiosi, ara proposa un contraexemple: un penitent laic equiparable als mals prelats que exerceixen el càrrec pels “delicats menjars, sojorns, vanitats e honraments contra caritat, justícia, humilitat, fortitudo” (Llull 2013: V, 25, p. 198). I és que a les obres lul·lianes són freqüents les històries de religiosos que amb el seu mal comportament contribueixen a la corrupció d’aquells a qui haurien de donar bon exemple (cap. 11). Que les figures com Narpan no són una excepció es desprèn dels mots que Natana adreça a les seves monges al capítol 28, on anuncia el cas d’aquest personatge (cap. 28, § 1, p. 175):

L’abadessa dix a les dones estes paraules: —La raó per què nosaltres som principalment en orde és per contemplar, adorar e servir Déu; e entre les altres coses que pus fortment embarguen oració e contemplació és superfluïtat de menjar e de beure; e per açò és bon ordenament que mengem e begam tempradament, en tal manera que entre nós no sia hipocresia, la qual és en aquells qui es meten en orde e donen semblant a les gents que ells facen aspra vida menjant e bevent, e ells menuguen e beuen delicadament e supèrfluulment.