—Amic —dix Blaquerna—, és-vos semblant que si jo anava al monestir e estava un temps amb Narpan...

Les formes breus, recurrents tot al llarg del Blaquerna i especialment freqüents al final del segon llibre, esdevenen l’eix vertebrador de l’intercanvi entre l’heroi i l’escuder de Narpan, que es comuniquen mitjançant la faula.

Amb una narració d’aquest tipus, l’escuder il·lustra la gravetat dels pecats del seu senyor i, sobretot, la hipocresia de la penitència amb què cerca expiar-los. També mitjançant la faula exposa la seva convicció que si Blaquerna intenta reformar Narpan no només fracassarà, sinó que, a més, serà corromput pel mal exemple del fals penitent. Finalment, l’heroi ofereix una resposta a aquests plantejaments amb una narració de la mateixa mena, on exposa la seva confiança absoluta en la força de la virtut.  

Per bé que la majoria dels contes inclosos dins del Blaquerna són originals de l’autor, la segona faula d'aquest conjunt té una tradició anterior (Llinarès, Singes [1987 [1989]]). En el primer llibre del Panchatantra, un recull antic de contes de la literatura sànscrita, Karataka li explica a Damanaka una faula molt propera (es constata alguna variació) a la que l'escuder conta a Blaquerna.

Aquesta narració es retroba al Calila i Dimna, la traducció àrab del Panchatantra, i és probablement a partir d'una de les versions llatines d'aquest text que arriba fins al Blaquerna. La relació de Llull amb la faula no s'acaba aquí, perquè la reprèn, amb alguns canvis i ampliacions, al Llibre de meravelles (Llull 2017: VII, cap. 42, § 29, p. 245), a l'Arbre exemplifical (Llull 1957 i 1960: vol. I, p. 813) i a la Retòrica nova (Llull, Retòrica [2006]: II, § 4, 51, p. 137).