Mendicants

A partir de mitjan segle XII, certs grups de fidels comencen a manifestar una sèrie d'inquietuds espirituals que tenen a veure amb el desig de viure la fe d'una manera més activa, directa i pròxima a les ensenyances de l'Evangeli. Conversió a la penitència, renúncia als béns terrenals i vocació personal cap a la santedat són els eixos fonamentals d'aquest nou model d'espiritualitat laica que, a la Corona d'Aragó, té la seva manifestació més significativa en el grup de penitents anomenats beguins. Per donar resposta al desig de protagonisme dels laics i, al mateix temps, mantenir el control sobre la manera en què es difon la doctrina cristiana, l'Església crea els ordes mendicants, una nova branca de la seva acció pastoral dedicada a la difusió de la fe i a combatre les heretgies. De caràcter internacional i vocació itinerant, els ordes mendicants aconsegueixen connectar el món laic amb el saber que fins aleshores havia estat patrimoni exclusiu de la cultura monàstica. La seva influència va ser molt gran en el context d'aquest món en profunda transformació. En l'àmbit de la predicació destaquen figures com Sant Vicent Ferrer. Redacten obres formatives en llengua vulgar adreçades als laics com Lo crestià de Francesc d'Eiximenis. Funden biblioteques i s'impliquen de manera molt important en la creació i transmissió del saber en l'àmbit universitari.