—Aloma —digué Evast—, sapigueu del cert que la meva voluntat mai no...

El matrimoni, com a sagrament, era considerat a l'Edat Mitjana no només un estament legítim sinó, fins i tot, recomanable; el precepte bíblic "Creixeu i reproduïu-vos; ompliu la terra i sotmeteu-la" (Gn, 1, 28) n’avalava la bondat des de les Etimologies d’Isidor, IX, 7, 27 (Badia, Generació 1 [2005]: 19). També les reflexions de sant Pau en garantien la validesa: "Pot ser positiu per a l'home prescindir del matrimoni, però per causa de la incontinència és conveninent que cada home tingui la seva muller i cada dona el seu marit" (1 Co, 7,1-2). No per això, però, deixa de ser vera la premissa sobre la qual Evast fonamenta la seva argumentació —que l’"orde de religió és de major santedat que l’orde en què som"—; en la tradició ascètica i monàstica, el matrimoni era considerat menys perfecte que la virginitat.