Evast estigué en gran pensament de com descobriria a Aloma el seu...

Evast exposa la voluntat de trencar el matrimoni amb temor que Aloma l’hi impedeixi, perquè, en efecte, en té la potestat. Hi ha casos documentats de matrimonis que en l’edat mitjana se separen per viure en continència (Baucells, Vivir en la Edad Media [2004-2007]: I, 724-725); n’hi ha fins i tot un exemple ficcional en el Llibre de meravelles (Llull 2017: cap. 8, § 17, p. 103):

Aquell burgès desijava molt fortment ésser servidor de Déu e no volia haver en son cor nul·la altra amor mas l’amor de Déu; mas, per la muller, e els infants […], no podia amar Déu segons que amar lo desijava. Aquell burgès acabà ab sa muller que el defení. 

El que suggereix Evast, per tant, sense ser usual, tampoc no és insòlit. Ara bé, precisament perquè podia esdevenir-se, el dret canònic n’havia estudiat la casuística i havia estipulat clarament que, després de la consumació, el matrimoni només es podia dissoldre en cas de mutu i lliure acord entre les dues parts (Rubio 2010: 294). És així com ho exposen sant Ramon de Penyafort en Summa de matrimonio, sant Tomàs d’Aquino en Summa Theologica i Ramon Llull en la Doctrina pueril (Llull 2005: cap. 28, § 6, p. 80-81):

Matrimoni és, fill, en vertut de paraules e e en concebiment de pensa, e és vot e promessió que hom no pot trencar sense volentat de sa muller.