—Blaquerna —dix l'abat—, quals ciències vos és semblant que dejats mostrar?

Blaquerna exposa quines ciències s’haurien d’aprendre al monestir a partir de quatre seqüències exemplars. En concret, ofereix primer dues narracions i, després que els monjos li demanin que en declari el sentit, n’explica dues més. Aquesta mateixa estructura apareix amb recurrència al Llibre de meravelles —una de les obres lul·lianes que incorpora un corpus de contes més extens—, on el diàleg s’omple sovint d’interrogants entorn del sentit correcte d’un conte anterior (Aragüés Aldaz, Literatura ejemplar [2016]: 122).

Com en aquest cas, la resposta sol oferir-se mitjançant una altra seqüència narrativa, i és que Llull veia tota una sèrie de beneficis intel·lectius en la foscor al·legòrica dels exemples. Aprendre a comprendre rectament el sentit dels relats —com fa Fèlix al final de la novel·la— és, per tant, beneficiós.

Els monjos, però, encara no han adquirit mestria en el domini de la literatura exemplar, i Blaquerna, finalment, fa explícit el sentit dels contes: "convé que hajam diverses ciències per ço que puscam haver ciència de teologia, que és fi e compliment de totes altres ciències" (cap. 56 § 5, p. 269). La lliçó no és en absolut innocent: en el sistema universitari medieval, els estudis de teologia estaven reservats a clergues ordenats (Marenbon 1987: 23), i Llull, en canvi, reivindica la necessitat que estiguin a l’abast de tothom que tingui accés als estudis.