—Blaquerna —dix Natana—, molt m'agraden vostres paraules; tots temps volria ésser amb...

El fervor de Blaquerna ha provocat que Natana senti el mateix abrandament i declari que vol acompanyar-lo en l’ermitatge. Així doncs, si la primera temptació de Natana era la del matrimoni, la segona és la de la vida penitent compartida. L’amor de Natana cap a Blaquerna s’ha fet real i “això certament activa els recursos dialèctics de la «temptadora»” (Badia 1981: 27), que, davant la negativa de l’heroi d’endur-se-la a fer penitència, exhibeix un cop més la seva capacitat de discursejar: Natana capgira els mots del seu interlocutor i planteja que la seva companyia, lluny de ser un obstacle, constitueix la possibilitat d’assolir un mèrit més gran, perquè Blaquerna podria demostrar reiteradament la seva capacitat de superar la temptació del delit carnal. L’heroi, no cal dir-ho, reacciona amb la fredor que li escau com a model de virtuts i contesta parafrasejant una de les sentències que Jesús havia pronunciat davant les pròpies temptacions: “No temptis el Senyor, el teu Déu” (Mt 4,7; Lc 4,12); una idea present en la Bíblia des de l’Antic Testament: “No temptem el Crist” (1Co 10,9).