Blaquerna se partí del palau on estaven los deu Manaments e anava per la forest d'un lloc en altre…

Blaquerna es menja un dels set pans que havia pres per a l’aventura (cap. 8, § 8, p. 127), que alhora són un element simbòlic i recurs estructurador dels capítols del bosc. Ho fa en un indret que, malgrat que d’entrada pugui semblar idíl·lic, aviat desperta el temor i la por del personatge, per tal com està poblat de “lleons, llops, orses, senglars, serps e moltes d’altres males bèsties” (cap. 43, § 1, p. 215). S’insisteix, doncs, en la descripció ambivalent del bosc que s’havia projectat en el capítol anterior, però ara preval sobretot el retrat de la forest com a lloc salvatge i feréstec.

L'experiència de Blaquerna en aquest bosc paorós no és gaire diferent a del cavaller Perceval a la Questa del sant Graal (cap. 69), que reacciona a aquests sentiments com ho fa Blaquerna, encomanant-se a la protecció divina:

Perceval va estar-se entre pregàries i oracions fins que es va fer de dia, i va esperar que el sol hagués fet la volta al firmament i que es mostrés al món. Tanmateix, no està tan sol que no vegi al seu voltant animals salvatges, ossos, lleons, lleopards i serps voladores. Quan descobreix tal lloc, no s'hi sent gens a gust, perquè tem els animals salvatges, que sap que no el deixaran en pau, sinó que el mataran si no es pot defensar. […] Per al seu socors, confia més en l'ajut del cel que en la seva espasa, perquè sap que no es podrà escapar amb la cavalleria terrenal, si no és que l'ajuda Nostre Senyor.