Dementre que Blaquerna anava enaixí per lo boscatge, oí davant si una veu molt agra e esquiva…
La missió de Fe i Veritat fracassa perquè l’emprenen sense la companyia d’Enteniment i, per tant, mancades de capacitat d’oferir als infidels les “raons e demostracions necessàries” que exigeixen els nous temps. L’error en què cauen les dues figures al·legòriques és el mateix que, segons Llull, cometien la majoria de missioners.
L’Església sostenia que els dogmes fonamentals de la fe cristiana —bàsicament la Trinitat i l'Encarnació, que la caracteritzaven enfront d’altres confessions religioses— eren indemostrables i, en conseqüència, quan dominicans i franciscans emprenien una missió, a banda d'assenyalar els errors de les altres confessions, es limitaven a oferir una exposició senzilla de la fe seguida d'una invitació al baptisme. L’experiència de les figures al·legòriques, però, fa evident que aquest mètode resulta del tot ineficient davant d’una comunitat que, com diu Fe, “descreents són e contraris a mi e a Veritat” (cap. 43, § 2, p. 216).
Segons el beat, un missioner va convèncer un soldà dels errors de la fe musulmana que professava, però, a canvi, tan sols va poder oferir-li el credo cristià. El seu interlocutor, que no volia canviar una creença per una altra, no va convertir-se al cristianisme:
S'explica que un religiós cristià, bon coneixedor de l’àrab, anà a Tunis a disputar amb el rei, que s'anomenava Miramolí. Aquell frare li demostrà per exemples que la llei de Mahoma era errònia i falsa; l'esmentat rei sarraí, que era entès en lògica i en filosofia natural, reconegué que aquelles provacions eren vertaderes i, per tant, les atorgà i digué: “A partir d'ara no vull ser sarraí; prova'm la teva fe i esdevindré cristià i de la mateixa manera vull que tothom al meu regne, sota pena de decapitació, es faci cristià”. Però aleshores el frare li digué: “La fe dels cristians no es pot provar; t'exposaré el credo en àrab perquè te’l creguis”. Això ho digué el frare perquè encara que era entès en filosofia moral, només se sustentava en les Escriptures i no utilitzava raons provatives. Aleshores el rei digué: “Jo no deixaré el creure pel creure, sinó només, i de bon grat, el creure per l'entendre; així que has fet malament de refutar-me la llei que tenia i ara romanc sense llei si la teva no em pots provar amb raons”. Aleshores, va fer expulsar de mala manera aquest frare i tots els seus companys del seu regne. Jo vaig conèixer el frare i els seus companys. A més, el frare sabia parlar hebreu i sovint disputava a Barcelona, entre d'altres, amb un jueu, mestre i molt savi. Una vegada, aquest jueu em digué que molts cops havia dit al frare que es faria cristià, si es comprometia a entendre allò que creia en la seva fe; el frare responia que no es podia entendre, per la qual cosa el jueu romangué jueu, com era, menyspreant la nostra llei per improbable i per falsa. Tot això ho explico perquè si l'esmentat religiós hagués consentit a donar raons necessàries i indiscutibles al rei abans esmentat, aquest s'hauria fet cristià i per consegüent molts d'altres, com he dit. És possible trobar aquesta mena de raons; d'això n'estic cert i disposat a demostrar-ho (ROL XXXVIII / CCCM 266 [2017]: Liber de acquisitione Terrae Sanctae).