Quan Blaquerna hac finida sa oració e a Evast e Aloma hac quest perdó de la dolor que sostenien per ell…
L’ermità era un asceta que portava al límit totes les formes de refús del món i, per tant, la vida eremítica representava una renúncia força radical a la cultura. Tal com assenyala Le Goff: "El desert és el lloc més allunyat de la cultura sàvia" (Le Goff 1985: p. 72). En aquest sentit, no deixa de ser significatiu que Blaquerna prengui per a la seva aventura només les robes d’un criat d’Evast i set pans, i que deixi enrere llibres i estris d’escriptura (Llull 2016: p. 33-34).
El canvi de roba amb el missatge de l’alberg del pare remet inevitablement a sant Francesc, atès que dues de les escenes més cèlebres de la seva vida són el moment en què es despulla davant del bisbe de la ciutat d'Assís i l’episodi en què entrega la capa a un cavaller pobre. Val a dir, però, que no és l’únic sant que deixa enrere les antigues vestimentes; en un dels referents narratius d’origen hagiogràfic que hi ha rere el Blaquerna s’hi troba el mateix gest. Quan sant Aleix arriba a Síria, "ell donà ço que portava als paubres de Crist, e, vestit amb vestiments vils, amb los autres paubres ell s’assec" (Rufí 1986: p. 73).
Llull especifica que Blaquerna pren set pans per a l’aventura, cosa que, d’entrada, remet per contrast a un dels episodis de la seva infantesa en què el nen menja llèpolament (cap. 2, § 6, p. 88-89). Els pans actuaran d'element d'enllaç narratiu trenta-quatre capítols més endavant, després d'haver explicat la història d'Evast i Aloma, i encara la de Natana, quan Llull reprengui la història de Blaquerna, just al punt que l'havia deixat a l'entrada del bosc. A partir de llavors reapareixeran en diverses ocasions entre els capítols 42 i 51, al llarg dels quals funcionaran com a element estructurador. Poc després de l’inici de l’ermitatge del jove, el narrador apunta: "Quan fo hora nona e Blaquerna hac dites ses hores, prés d’una fontana ell s’assec e menjà un dels set pans que portava" (cap. 43, § 1, p. 215). El lector, doncs, sap que dels set pans li’n queden només sis quan Blaquerna torna a repetir l’acció: "Tot aquell dia anà Blaquerna tro a hora nona baixa, que menjà de son pa e de les herbes crues prés d’una fontana" (cap. 46, § 2, p. 223). En aquest punt ja s’ha perdut la pista del nombre de pans que li resten, però aviat se sap que, com mínim, en són tres, perquè el protagonista, el joglar i l’emperador: "s’assegueren tots tres prés de la font. Blaquerna tresc tres pans que li eren romases; ensems dinaren e menjaren" (cap. 48, § 5, p. 231). Aviat, tanmateix, no li queda cap pa: "Dos dies anà Blaquerna per lo boscatge que no trobà nulla cosa que pogués menjar" (cap. 51, § 8, p. 250).