Blaquerna vénc en una gran sala molt bella on eren escrits lo nom d'aquells qui als deu Manaments són desobedients...

Durant el seu periple pel bosc, Blaquerna topa amb diverses figures al·legòriques que ocupen el lloc d’allò meravellós en la narrativa cavalleresca i d’allò sobrenatural en la narrativa hagiogràfica. En aquest moment entra en contacte amb els deu Manaments, rere la imatge dels quals es barregen dos arquetips simbòlics.

Les barbes, l’ancianitat i el llibre fan pensar en la figura vell savi (senex); un personatge molt present en les narracions lul·lianes, que són plenes de vells ermitans amb aquests atributs. És el cas del vell cavaller retirat al pròleg del Llibre de l’orde de cavalleria: “fo molt vell e hac gran barba e llongs cabells e romputs vestiments per la vellea" i que també duu “un llibre que tenia en sa falda” (Llull 1988: § 1).

Els “romputs vestiments” d’aquests ermitans, però, contrasten amb les robes luxoses dels deu Manaments, pròpies de la reialesa. Que els personatges seguin en "cadires d'or e de vori molt ben entallades" i vagin "noblement vestits d'or e de seda" indica que, per elaborar la imatge de les figures al·legòriques del capítol 42, Llull barreja l’arquetip simbòlic del vell savi amb el del rei.