—Estimat fill —digué Evast—, vull que em responguis aquesta qüestió…

Evast planteja a Blaquerna una quaestio de dret judicial i de moral religiosa. El context jurídic el confirma del tot la reaparició del cas a l’Ars brevis de inventione iuris (1308). Aquest tractat lul·lià, que pretén reduir la disciplina jurídica a una “ciència argumentativa”, incorpora cap al final una selecció de casos i qüestions, i Llull hi reprèn l’exemple. L’usa, això sí, amb algunes variants: l’animal és un cabrit i no un cérvol i el ballester troba el parador (que aquí és un pastor) en el moment en què intenta vendre la peça, que, a més, afirma explícitament haver caçat ell.

Dit això, el context jurídic no anul·la el caràcter narratiu del fragment, i es pot dir que som davant la primera narració inserida dins la narració del Blaquerna. Aquesta mena de relats (exempla) seran recurrents en la novel·la i són habituals tot al llarg de la producció lul·liana. En aquest sentit, resulta que el conte que explica Evast ja deixa veure dos dels trets que segons José Aragües (Aragüés Aldaz, Perfiles cuentística [2018]) caracteritzen els exempla lul·lians: el caràcter fugaç i la provisionalitat. D’una banda, l'exemple és fugaç perquè no té tradició anterior i, consegüentment, neix i viu per cobrir les necessitats d’un moment narratiu puntual. De l’altra, és provisional en el sentit que és una mera hipòtesi narrativa: per bé que el conte s’acaba resolent en el nivell superior de la narració, pròpiament es tanca sense desenllaç quan Evast l'acaba d'explicar.