L'abadessa e totes les dones rebren Nastàsia molt agradablement e ensems anaren a l'església lloar e beneir lo nom de Déu…

Tan virtuós i modèlic és el caràcter de la protagonista, que es converteix en “l’educadora de la seva pròpia mare” (Badia 1981: 26). Nastàsia implora el perdó de les monges i, sobretot, el de la pròpia filla, en una escena que és un retrat de l’emotivitat femenina. El narrador, però, no la reconta sencera, sinó que se serveix de l’el·lipsi i omet algunes de les paraules que intercanvien mare i filla.