En aquell dia fo molt lloat, beneit lo nom de Déu en lo monestir per totes les dones…

Nastàsia passa de l’hostilitat cap a l’elecció de la seva filla i cap al convent que l’ha acollida al penediment més profund, que la porta a abraçar la vida religiosa. D’entrada, convé remarcar que la “conversió de Nastàsia podria ser el que explicaria el nom del personatge, si en suposam una etimologia grega equivalent a «resurrecció», entesa en el sentit de recuperar la fe vertadera que la mare havia deixat completament de banda pels interessos mundanals” (Ripoll Perelló, Clara [2016, set-des]: 526).

Dit això, és Natana qui desencadena el canvi en la mare i, en aquest sentit, hi ha de nou un paral·lelisme entre l’heroïna del Blaquerna i santa Clara: “les respectives mares, Hortolana i Nastàsia acaben acompanyant les filles en la vida religiosa” (Llull 2016: 66). Val a dir que en el  Barlaam e Josafat, els protagonistes també converteixen els seus pares a la nova opció de vida (Roca Mussons 1992: 256).

Sigui com sigui, malgrat que Nastàsia vol prendre l’hàbit, l’abadessa i les altres monges li suggeriran que romangui en un estadi intermedi, perquè la vida monàstica és dura i la mare de Natana una dona vella i feble. L’opció que acaba abraçant s’ha de posar en paral·lel amb la d’Evast i Aloma: Nastàsia practica la pobresa radical, la castedat, la pietat i la caritat activa i duu un hàbit de penitent, però, pròpiament, no deixa de ser laica.