Quan tuit foren en lo capítol, Blaquerna se llevà en peus e dix estes paraules…

L'edat mitjana és una època de grans contrastos, en què totes les experiències de la vida, des de les més remarcables fins a les més quotidianes, es viuen d'una manera intensa i extremada, sense gaires matisos (Huizinga 1984). Aquesta elevada susceptibilitat emocional fa que la riallada, però també el plor, siguin més fàcils i més contrastats que no pas en èpoques posteriors.

La presència constant del plor en la novel·la n'és una mostra. Fins aquest moment, el plor era la conseqüència d'un fet extern i una mostra de devoció: per exemple, Aloma plora per la impossibilitat de tenir fills (cap. 1, § 5) i el protagonista en tenir una experiència mística (cap. 51, § 8). Ara, a més, el plor es compta entre les "coses" que "se convenen" a la penitència. Concretament, l'heroi el considera una prova de la sinceritat de penediment.