El jorn del judici no ens farà tornar els cabells grisos?

Categoria: 

Fent l'edició crítica dels Cent noms de Déu de Ramon Llull, Simone Sari ha topat amb un passatge que presenta una lectura dubtosa sobre allò que passarà el dia del judici als qui no honren Déu: no podran "grisejar", és a dir, els cabells no se'ls tornaran grisos. En aquest article ens explica què vol dir aquesta lliçó, d'on prové i quin valor té en el conjunt de la tradició textual dels Cent noms.

En el capítol 68, verset 10, dels Cent noms de Déu, un dels testimonis que copia el text presenta una lectura diferent respecte dels altres testimonis. És el manuscrit 59 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, compilat per a un copista anònim del segle XV. Al f. 71v llegim:

Bilioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 59, f. 71v

Cell qui poria per tot lo mon Deus far honrar

car no ho fa en gran pahor deuria estar

car al judici no se poria saisar.

El mot saisar és un verb no registrat en els diccionaris del català antic, però sí que existeix en els occitans, amb una accepció particular però dubtosa: "grisejar".

La poesia lul·liana va ser escrita en un occità molt relaxat des del punt de vista gramatical i molt sovint en aquesta producció s'utilitzen formes i mots occitans, que cauen sobretot en posició de rima per evitar repeticions. Així doncs, hem de buscar en la producció dels trobadors el significat d'algunes d'aquestes paraules.

El verb saisar prové de l'adjectiu sais, que en occità significa "gris". És utilitzat com a verb només en la lectura d’una poesia de Guilhem Ademar, Lanquan vei florir l’espigua (BdT 202.8) al cançoner S (Oxford, Bodleian Library, Douce 269; cançoner que conté poesia dels trobadors en occità però que va ser copiat al segle XIII al nord d'Itàlia). Els últims editors de les poesies d’aquest trobador llenguadocià de finals del s. XII i començament del segle XIII, però, no recullen aquesta lliçó del text (Almqvist 1951; Andolfato 2014). En l’edició crítica hi llegim: «per c’ai la crinh saisa, / com s’avia d’ans caranta» (vv. 27-28) ['per què tinc els cabells grisos com si tingués quaranta anys']. En canvi, al ms. S hi diu: «per que ma crin saisa / com s’avia d’anz caranta» ['per què els meus cabells grisegen com si tingués quaranta anys']. En la primera lectura saisa és l'adjectiu, mentre que en la segona seria un verb, forma que Gustav Gröber posava en dubte ja el 1891 (Zeitschrift für Romanische Philologie 15, p. 544).

Segons Martí de Riquer «encanecer y envejecer es una auténtica obsesión de Guilhem Ademar» i en aquesta poesia el trobador es queixa que la seva dama li va fer tornar els cabells grisos a força de pensar en ella (Riquer 1975, II, p. 1103, n. 8-13). És aquest, doncs, el significat que hem de donar al text lul·lià: "Aquell qui no fa tot el que pot per honrar Déu ha de tenir molta por perquè al dia del judici no podrà grisejar"?

Òbviament, no és així. Som davant d'un dels errors típics dels copistes medievals: un error paleogràfic, és a dir, una mala lectura de l'original del qual copia l'amanuense.

Tots els altres manuscrits que transmeten els Cent noms de Déu escriuen "escusar" en lloc de "saisar", com podem veure en la reproducció de la còpia conservada al ms. 2 de la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma (f. 81r). La lectura "escusar" té sentit i ha de ser la que va escriure Llull: "Al dia del judici no podrà escusar-se qui no haurà fet tot el que pot per honrar Déu".

 

Societat Arqueòlogica Lul·liana, ms. 2, f. 81r

És fàcil imaginar per què el copista es va equivocar: si en el seu original la -c- era tant a prop de la -u- podria semblar una -a-, per tant la cua de la -u- va esdevenir una -i. No podem saber, per contra, si aquest copista coneixia la poesia de Guilhem Ademar, però descartem la hipòtesi de "grisejar" pel sentit de la frase. De fet, moltes vegades els copistes medievals no es preocupaven del sentit de la frase i això ens ajuda en la fase de la restitutio a reconstruir el text original.

Solucionar aquest problema textual sembla fàcil, però hem de pensar que moltes vegades no tenim gaires còpies del mateix text i, en aquest cas, si s’hagués conservat només el manuscrit de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, el filòleg editor hauria de corregir l’error material fet per d’aquest copista distret i restituir la forma correcta que havia pensat Llull sense l'ajuda d'altres manuscrits, és a dir, per conjectura.

 

This article is part of a project that has received funding from the European Union’s Horizon 2020 research and innovation programme under the Marie Skłodowska-Curie grant agreement No 746221 Christianus Arabicus.