Fe i raó
La clarificació dels àmbits de la raó i la fe va constituir un de les qüestions principals del pensament medieval. Tradicionalment, el concepte de mèrit hi ocupava una posició central; Gregori el Gran l'havia formulat en els termes següents: "Fides non habet meritum, cui humana ratio praebet experimentum" ('La fe a la qual la raó humana dona evidència no té mèrit'). La màxima, que el papa Gregori IX va repetir en una carta dirigida a la Universitat de París el 1228, era àmpliament admesa per l'Església. Sant Tomàs d'Aquino, tanmateix, va proposar una distinció entre les veritats religioses accessibles a la raó —els preambula fidei— i les que només són congudes per la fe.
Ramon Llull va anar més enllà de la distinció proposada per sant Tomàs, convençut que "tant possible és per a l'enteniment «entendre» la unitat de Déu com la Trinitat" (Colomer, Pensament 2 [1997]: 146). Les afirmacions que el beat fa en aquesta direcció i, més encara, haver estat l'artífex d'un sistema que demostrava amb raons necessàries les veritats de la fe cristiana, van costar-li l'acusació d'apropar-se perillosament a un racionalisme i, per tant, de contribuir a abolir la fe que, en prinicipi, pretenia garantir.
El retret, però, ja ha estat refutat àmpliament i s'ha demostrat manta vegades que, per a Llull, "fe i raó no són dues magnituds alienes l'una a l'altra […] sinó que s'interpreten mútuament, recíprocament, simfònicament" (Llinàs 1998: 75). Com explica el beat al pròleg de l'escrit que dedica a la qüestió, la Disputatio fidei et intellectus (Llull, Disputa [2011]: p. 87), la fe:
La fe, en canvi, és la llum donada per Déu, amb la qual l'enteniment ultrapassa la seva manera natural d'entendre i, creient en la realitat divina, assoleix una veritat que l'enteniment no assoleix pel sol fet d'entendre.
Bàsicament, Llull considera que l'enteniment s'ha d'usar sempre que sigui possible, però, alhora, defensa que l'enteniment sense la fe no pot arribar a tots els misteris de Déu. Aquesta concepció l'aboca a un pensament ciruclar: "Fe i raó són per a ell dos moments estrictament solidaris d'un únic procés de coneixement, que parteix de la fe, passa per la raó i torna, enriquit, a la fe" (Colomer, Pensament 2 [1997]: 147).
Les seves idees entorn de la qüestió queden condensades en dues de les poques citacions bíbliques que apareixen en la seva obra. D'entrada, en l'exhortació de Jesús: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament" (Mt 22,37). I sobretot, en la sentència d’Isaïes, “Si no creieu, no entendreu” (Is 7,9). Al De consolatione eremitarum (ROL I [1959]: p. 109-110), un eremita se serveix d'aquesta citació en una formulació que sintetitza les idees de lul·lianes entorn de la fe i la raó:
la fe és un hàbit que col·labora amb l’enteniment perquè entengui amb la fe allò que no pot entendre per si mateix; i d’això, en donà exemple el profeta Isaïes quan digué: Si no creieu, no entendreu, car el creure és primer i l’entendre és posterior.