D'auirs

A “D’auirs”, Blaquerna coincideix amb un cavaller que cultiva l’ornitomància, una pràctica màgica d’origen pagà que consistia en l'endevinació per mitjà del cant o del vol dels ocells, i que es basava en creences com ara que: “La cornella […] posa de manifest les preocupacions humanes, assenyala els camins de les insídies i prediu les coses futures” (Oroz; Marcos 1983: cornix, p. 114); que porta “bona sort que els coloms passegin mentre s'alimenten per davant dels caminants” (Salisbury 1984: I, 12, p. 138), i que “quan un home o un ocell ve per l’esquerra i es dirigeix cap a la dreta, i no veus que s’aturi, sinó que desapareix de la teva vista: aleshores per tu és un bon signe pel negoci” (De physionomia, Michael Scot, cap. 56).

L'ornitomància havia estat molt conreada a l’Antiguitat i entre els pobles celtes, germànics i àrabs. Com mostren les fonts medievals i la forta persecució de què va ser objecte per part de l'Església, aquesta pràctica va perviure amb una vitalitat notable durant l'edat mitjana. La seva popularitat la reflecteixen, entre d’altres, les paraules de Marco Polo a Il Milione (Polo 1980: cap. 170, p. 184):

Hi ha molts savis homes de filosofia [...] I miren als auguris més que qualsevol home del món, i en saben més; que moltes vegades tornen enrere de llur viatge per un esternut o per haver vist un ocell.